Núria Andorrà comparteix el seu idil·li amb els esquellots a Esquellòrium. La percussió dels batalls es completa amb un diàleg al violí i un moviment, a càrrec de Federica Porello, que enllaça aquests objectes i agermana els dringars a l’uníson. Una d’aquelles peces tàntriques, que remouen molt més del que es veu a la supeficie perquè arrela en tradicions, en oficis centenaris i la seva dificultat de mantenir-se verges en la contemporaneïtat.

Com a Nu.A, al final, el públic és convidat a fer sonar esquellots. És la particular manera d’evidenciar la confluència en una comunitat (no per obviada, desconeguda) de tota la societat. Esquellòrium deixa instal·lada bona part de l’estructura al carrer. Els ciutadans que poden activar el so de les campanes estirant les cordes. La xarxa transmet l’ordre. És un ramat sense animals. Com la vegetació que ha deixat de tenir pràcticament pastures a les valls. Com el territori que ha deixat de tenir verd verge, entre carreteres, infraestructures i creixement urbà. Tot això tendeix a la desaparició, però els esquellots fan bé de recordar la necessitat de preservar una tradició dels avis, que és una necessitat d’alimentació saludable per avui.