Sara Manubens juga. En aquest Symphony of horror fa un desplegable de com dues travestis imaginen un desplegable d’escenes de pel·lícules de sèrie B. Lluint tant com es pugui el vestuari i les ungles, exagerant còmicament les gesticulacions. Remarcant els moments de tensió amb focus que requadren com si fossin un primer pla del cinema. Portar la tensió del cinema a l’escena és complicat, com reconeix (i aconsegueixen peces de Jordi Galceran com Paraules encadenades. Pere Gay Faura va provar de traspassar l’angúnia dels zombies a Incurables. També Sergi Faüstino. al Radicals Lliure Z, o, en clau de comèdia més esbojarrada Asmodai de Xavi Morató.

El joc per sobre de tot. No hi ha necessitat de fer cap denúncia sobre els perills de la societat intolerant. No hi ha cap voluntat de fer passar por als espectadors. Només es tracta de compartir una estona en seu travestisme, lluint com si fossin en una passarel·la de moda (els conjunts són molt fins). A G0g0teo hi havia una entrada als clubs que, sense ser excessivament agressiva cap als espectadors el joc succeïa a pocs centímetres. Ara l’horror és de broma divertida. Fins que, en el deliri final, poden lluitar les dues participants sense ni tocar-se com si tinguessin poders sobrenaturals com un Son Goku d’estar per casa. És molt simple, molt natural. Però aquesta llibertat d’expressar-se des del seu posicionament artístic la fa molt saludable.