La proposta de Javier Hernando és de les que desarmen des de la conversa. Té un cert aire de narrativa dramàtica irlandesa (El bon lladre), d’una persona que, s’atreveix a conversar amb uns desconeguts a la barra d’un pub, mentre la nit glaçada va apoderant-se dels finestrals i entelant els vidres. El treball de l’actriu és d’una veritat absoluta fins al punt de creure i abraçar els seus avis, que es van negar a vendre el seu hort a les immobiliàries. La venda els hi hauria aportat riquesa, però segurament els hauria allunyat de l’estranya alegria que invoca la peça. Tot i que no es treballa el verbatim com Mos Maiorum, hi ha una connexió evident pel compromís a donar veu als anònims (Mos maiorum, Turba)

Hi ha una certa por que els testimonis valents que van enfrontar-se al franquisme durant la transició vagin morint sense que ningú reculli el seu testimoni. Avui, la societat molt més acomodada no es revolta. I, possiblement, té moltes menys possibilitats de progressar que els seus avis. Però es manté una letargia que desespera i porta la protagonista a un sentiment pessimista. Ella, que va destapant la informació de dins d’una caixa de focus amb unes mides similars a les d’un taüt, va aixecant l’ànim, comprovant que les pomes dels arbres malalt continuen germinant i que, tots aquells que vulguin agafar-les de les caixes que la seva mare i tieta deixen fora, són braços per emprendre noves revolucions. Ha de ser possible. Si no, el treball i el risc de tantes generacions perdria el sentit. Ho ha de ser perquè els drets no poden escurçar-se sinó que han de tenir un espai on expandir-se i compartir-los entre tots, i obrir consciències i despertar criteri propi, sentiment de comunitat, encara que cadascú segui en la seva butaca i provi de no fregar el cos de la persona desconeguda del costat. Les pomes ens faran lliures. La poma d’Adam i Eva els va excloure del paradís, però, d’altra banda, els va donar l’oportunitat de ser éssers amb consciència i compromís.