Mathilde Invernon presenta Bell end, una peça que, amb una estètica aparentment amable, simpàtica, amb un punt de provocació, dues noies que s’enfronten al públic pujades a les columnes dels focus, com si fossin simpàtics primats. Hi ha alguna sornegueria en la mirada que anirà desplegant altres colors. Si al començament, sembla complicat seguir l’acció de les dues actrius que van disassociades, sincronitzadament diferents, els gestos i els cossos es van atansant. El rol de la parella va intercanviant-se, en un relat ambigu que atrapa com una situació pinteriana. No se sap si es refereixen a elles mateixes o a una tercera persona que es podria identificar com una exparella possiblement tòxica.

El que pot semblar un joc sexual volgut, es va torçant, arribant a unes caps que qüestionen la situació. No hi ha res concloent, però són moltes les pistes que es disparen. Sense contacte, sense unes rèpliques narratives clares van limitant un espai, un univers que cada cop serà més angoixant fins a la cançó infantil cruel final. Que busca incomodar sens dubte fins a repetir-la fins a mitja dotzena de vegades. És un treball interpretatiu potent, una posada en escena intel·ligent, un treball que obre camins a la nova dramatúrgia, des d’un quadre molt despullat, sense necessitat de grans tecnologies ni efectes de fums o un desplegable disseny de llums. Un exercici potent sobe el que podria ser una denúncia a l’abús, que tant sovinteja en la cartellera amb títols com Jauría de Jordi Casanovas, Sucia de Bàrbara Mestanza i l’enginyós Prima facie amb Victoria Luengo d’actriu al monòleg. Bell end és directe i impacta frontalment. Una feliç (i inquietant) troballa.