“ Lo primer que féu l’Home/ sentint-se poderós/ va ser estellar l’arbre/ que li donà el garrot.” Els versos inclosos a la “Liliana” imaginada pel polifacètic talent creatiu d’Apeles Mestres ( sembla ser que no li  feia cap gràcia veure el seu nom transformat en Apel·les ; respectem doncs la seva voluntat ) , ho deixen clar des del principi: un cop més ,l’ésser humà mostra el seu tarannà depredador.

I enlloc de servir-se d’allò que li ofereix la natura per a construir quelcom, posa la  natura al seu servei per tal d’extreure d’ella quelcom destructor. Np hi ha res a fer! Com li va dir l’escorpí a la granota abans d’ofegar-se tots dos, “No puc evitar-ho. És la meva naturalesa.”

I ,alhora, la naturalesa dels gnoms tampoc se n’escapa de cedir a les febleses provocades per la irrupció de la cobdícia; malgrat haver declarat la  seva voluntat de protegir el bosc davant les malifetes de l’home, la troballa d’un grapat de diamants els distreu per complert de tan nobles objectius. Només tres membres de la seva espècie son capaços de resistir la temptació: el prudent Flok, l’intrèpid Mil i el somniador Puk.

Ells seran per això mateix els únics testimonis de l’aparició de la sílfide Liliana. Però també l’amor és susceptible de despertar aquella altra mena de cobdícia que dóna origen a la gelosia . I els gnoms enamorats, fins ara tan ben avinguts, comencen a estar sempre a la grenya , mentre l’objecte del seu amor acaba fugint pels aires en braços de Flor-de-Lli,  el silf que sí aconseguirà robar-li el cor.

Aquest ve a ser resumit el fil argumental del poema que aquest genuí representant del més expansiu Modernisme va publicar el 1907 , i que quatre anys més tard el compositor Enric Granados va transformar en poema simfònic. I ara, el poema serveix també per a que la no tant simfònica però sempre juganera soprano Griselda Ramon a qui ja estem acostumats a trobar-nos sovint pels agosarats boscos creatius d’Albert Arribas, acompanyada al piano pel mateix Alex Jordi que ja fa molts anys que l’acompanya alhora tant als escenaris com a la vida, ens fiquin de ple alhora en un ben genuí bosc escènic.

Per fer-ho com cal, primer se’ns presenten creant el necessari ambient visual que precisa la proposta, tot recorrent amb la mirada els fantàstics dibuixos que van ser alhora un dels trets característics de la creativitat d’Apeles, fins que la mala vista propera a la ceguesa li va impedir seguir explorant aquests senderis.

Recórrer a les diapositives, pot semblar molt “vintage”, donat els tecnològics temps que corren. Però a la factoria Arribas, la tecnologia mai no ha estat una prioritat ( a Déu gràcies, podríem afegir; si no fos perquè en aquests boscos, les deïtats oficials no hi tenen res a fer).

I mitjançant les diapositives que tanta justícia li fan a Mestres , a  la  nimfa i als  seus enamorats gnoms, podem fer una bona immersió en un territori cultural que- com tants d’altres que veiem dirigir-se cap a una  llunyania  cada cop més desèrtica i cada cop més distanciada dels  seus referents primogènits- resulta urgent recuperar abans de la seva definitiva extinció.

Griselda i el seu còmplice vital i musiològic ens van desgranant amb humor i emoció  un grapat de temes que , des de la seva capacitat evocadora embolcallada per una  representació escènica lúdicament i lleugerament transgressora, ens recorden fins a quin punt allò que fa no res formava part de la tradició, ara s’ha convertit en una rara avis que sembla del tot incatalogable. I si ho és, és perquè té la capacitat de desconcertar  per igual tants els esperits partidaris de la cultura escleròtica, com les modernitats cosmopolites que aposten per fer una definitiva tabula rasa de tot allò que tingui a veure amb les arrels culturals.

Cap el final d’un espectacle que , quan convé , deixa també una mica de banda la nimfa i els seus gnoms per tal d’avivar la memòria i apropar-se a d’altres referents igualment imprescindibles i igualment en perill d’extinció , la cantant i el seu pianista, a falta d’altres membres del “staff” ,comencen a empacar ells mateixos  instruments i altres estris. Tot plegat,  sense deixar per això de seguir fent música, i convertint fins i tot en equipatge el mínim però no per això menys valuós espai escènic. I aquesta reivindicació del caràcter nòmada de l’art popular, és sense dubte la més exquisida forma d’acabar tan exquisida proposta.