El dramaturg, actor i director Raimon Molins, ànima de la Sala Atrium, en aquesta ocasió en coproducció amb el Teatre Nacional de Catalunya, ha defugit la temptació de fer amb «La filla de l’aire» un espectacle estrictament biogràfic i aventurer de la ballarina Roseta Mauri (Reus (?), 1850 (?) – París, 1923) que segurament hauria encantat els amants d’escodrinyar en la nafra de les vides privades.

Lluny d’això, ha fet una aproximació al personatge a través d’una mirada estètica, íntima, musical i poètica, emparada amb les referències que van envoltar la vida artística de Roseta Mauri al centre del món de l’art que era París, amb la seva relació amb les elits artístiques de l’època parisenca, sobretot els pintors que es van inspirar en la seva imatge de ballarina com Edgar Degas, el més ballarí amb els pinzells, que la va representar en alguns dels seus quadres, o Édouard Manet, que en va fer un retrat a mitges a causa de la poca paciència de model que es veu que tenia la ballarina.

L’espectacle té una arrencada que diria que desconcerta els espectadors per la teoria que pretén expandir sobre la física, el moviment, la tesi de Newton i la recerca de l’aire des de la punta dels dits dels peus a la punta dels dits de les mans, i que es justifica a través d’una presumpta conferència —que no acabarà de fer-se del tot— de la doctora Amélie Brunell a la Universitat de París.

A partir d’aquí, sortosament, «La filla de l’aire» s’endinsa en la infància de Roseta Mauri, les seves primeres classes de ballet, les seves primeres actuacions aquí, el seu esclat a l’Òpera de París, les seves gires per tot Europa i les recepcions de les monarquies de finals d’entresegles i —molt fugaçment— la seva relació amb el periodista i ministre de Belles Arts de França, Antonin Proust —de qui el dramaturg i director Raimon Molins especula que podria haver estat el seu únic amor— i la seva negativa a admetre la crida sentimental per deixar que fos la dansa el seu únic amor exclusiu. Una decisió valenta de Roseta Mauri però de conseqüències tràgiques perquè Antonin Proust, sembla que després d’una discussió amb Roseta Mauri, es va suïcidar d’un tret de pistola davant la negativa amorosa de la ballarina.

Roseta Mauri és l’exemple de la tenacitat d’una criatura que neix en un ambient humil de l’època, sembla que d’origen de les Illes, per part de mare mallorquina, i de Catalunya per part de pare reusenc, que ja era ballarí del Gran Teatre del Liceu. Roseta Mauri passa la infantesa a Reus, entre carrers polsegosos dels barris obrers del segle XIX —d’on ella sempre se n’acaba considerant filla, tot i que no hi ha una constància registral que sigui així— i que, després de les seves primeres classes i les seves primeres actuacions a Palma, Reus i Barcelona fa un salt a La Scala de Milà i, després de ser nomenada primera ballarina del Liceu, comença una intensa gira europea, sobretot per Alemanya i Itàlia, fins que, per recomanació de compositor Charles Gounod és contractada per l’Òpera de París. Com a colofó d’una llarga carrera, Roseta Mauri també va exercir de professora d’altres futures ballarines quan es va retirar dels escenaris. Reposa amb tota la seva família que ella va acollir a casa seva a París, els pares i tres germans, al cementiri de Montparnasse.

«La filla de l’aire» és un espectacle multidisciplinar que es repenja sobretot en la base d’un muntatge audiovisual al fons d’una pantalla en cinemascope —com deien abans— que passa de ser inicialment un mirall concau de la platea a un reflex de la infància de Roseta Mauri a Reus quan vol agafar d’una prestatgeria alta de la cuina un pot de melmelada de taronja en conserva feta per la seva àvia —una recepta que més endavant es detallarà ingredient per ingredient com a símbol de la sentor de la infància que sempre torna— i que durant la seva trama acaba fonent diverses de les referències pictòriques de Degas (les populars ballarines) i de Manet (els coneguts nenúfars), i que diria que, volent ser fidel amb l’origen de Reus, quan el discurs parla d’una idí·lica parada d’avellaners —refugi idealitzat d’un passat feliç— el que s’hi representa en imatges en realitat és el muntatge pictòric i digital d’una parada d’ametllers, carregats de flors blanques, l’arbre de secà que primer floreix a l’hivern, ben al contrari de l’avellaner que és més aspre i de raça d’arbust, de fulles amples verdoses i carregat de pèndols, mentre no hi ha flocs d’avellanes, uns pèndols que, per acabar-ho d’adobar, s’anomenen vulgarment “mocs”. Si no és un lapsus, o potser fruit d’una mirada urbanita, el que s’hi diu en aquell moment sobre els avellaners s’entén prou bé, però no lliga amb la imatge escollida dels ametllers florits.

He dit que «La filla de l’aire» era un espectacle multidisciplinar: hi ha moments fugaços de piano i veu, molt fugaços, a càrrec de l’actor Moïse Taxé, que tan aviat fa d’assistent de la professora conferenciant, com de pare de Roseta Mauri, com del suïcida Antonin Proust, com del periodista que fa l’última entrevista a Roseta Mauri abans de retirar-se.

L’actriu Cristina Plazas fa també un triplet que la porta des de ser la presumpta conferenciant —la doctora Amélie Brunell—, a la severa professora Madame Dominique o la mateixa Roseta Mauri, ja també com a professora. Cristina Plazas enlaira els seus personatges en els tres papers, malgrat que té un discurs monologat que no és gens senzill.

L’actriu Lluïsa Mallol hi apareix sempre com la Roseta Mauri ja gran, amb una forta expressivitat en tot moment. I la ballarina Anna Casasola interpreta el paper de l’època daurada de Roseta Mauri amb unes peces breus que ha coreografiat la directora d’origen belga establerta a Catalunya, Catherine Allard, creadora i directora de la companyia ITDansa, i que es balancegen entre el moviment clàssic de punta i taló de Roseta i el moviment més contemporani, sobretot, en l’escena de la reacció desolada de Roseta Mauri, després del suïcidi d’Antonin Proust.

En el muntatge audiovisual, encara hi ha lloc per una jove actriu —Roseta Mauri de petita— que interpreta la nena Ainet Zaragoza, pero aquesta sempre dins del muntatge audiovisual, un registre que té també moments de càmera en directe durant tota la trama amb primers plans de tots els altres protagonistes.

«La filla de l’aire», al marge de la seva plasticitat, compta amb una treballada il·luminació i una bona interpretació general de la companyia, marcada sobretot per l’actuació de la ballarina Anna Casasola en el paper de Roseta Mauri, una ballarina pionera de finals del XIX i la primera meitat del segle XX curiosament força oblidada aquí, tot i que s’atorga bianualment un premi internacional de dansa a la ciutat de Reus que porta el seu nom.

Per això, em fa la impressió que molts espectadors de «La filla de l’aire» es queden amb les ganes de saber més del personatge. I he de confessar que un, que també és una mica xafarder, hauria volgut veure més enllà de la melmelada de taronja, els avellaners de Reus, els carrers polsegosos de la infància, l’esclat fugaç de la Gran Guerra on ella hi va perdre precisament un nebot a qui tenia apadrinat, i potser també algunes de les aventures amoroses o no de Roseta Mauri, sobretot la canya que diu que li va tirar el rei italià Víctor Manuel II i que ella tampoc va agafar al vol, i el rerefons de la seva relació amb molts altres pintors parisencs, a més de Degas i Manet, que mai van aconseguir que Roseta Mauri caigués en la trampa, pròpia del temps i la bohèmia, del xantatge emocional en el qual havien caigut moltes altres ballarines menys valuoses que ella i coetanies seva. La llicència de la ficció sovint ajuda a mitificar el misteri de segons quins personatges ni que no sempre sigui fidel als fets reals.