• Skip to primary navigation
  • Skip to main content
recomana
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE
  • Home
  • /
  • Pel davant i pel darrera
  • /
  • ENCARA MÉS SARDINA MADRILENYA
CRÍTIQUES
Pel Davant I Pel Darrera
Andreusotorra
PER: Andreu Sotorra
Per divertir Per meravellar

VALORACIÓ

7

ANAR A FiTXA DE L’OBRA ENLLAÇ EXTERN

ENCARA MÉS SARDINA MADRILENYA

Publicat el: 2 d'octubre de 2025

CRÍTiCA: Pel davant i pel darrera

És la novena temporada aquí (compto 6 produccions i hi sumo diverses reposicions) en, ara ja, quaranta anys. És hora de recordar que els pares de la criatura van ser els Tricicle que, en una trobada casual el 1985 a Madrid, van topar amb el director anglès Alexander Herold que els va convidar a veure la versió que s’estava representant aleshores a la capital del regne i, de l’experiència de la platea triciclaire neix aquest fenomen teatral que ha situat Catalunya com a capdavantera en fidelitat a la comèdia de Michael Frayn (Mill Hill, Regne Unit, 1933), que s’ha traduït a una trentena de llengües i que s’ha representat en una cinquantena de països.

Després de quaranta anys, doncs, i de les diverses versions catalanes vistes amb els múltiples repartiments, no em repetiré. Veure créixer una criatura té un avantatge i un risc: que t’agradi com ha crescut o que pensis que hauria pogut créixer millor.

En aquest cas, em fa la impressió que com més temps passa més es desmarxa el que ja per naturalesa de l’original té aquesta esbojarrada comèdia o vodevil. I diria que la versió que ens ocupa és la més histriònica que s’ha fet. ¿Signes dels temps, potser, on tot és mes accelerat, més esquizofrènic i més pintat amb brotxa gorda?

Els milers d’espectadors que han vist alguna versió de «Pel davant… i pel darrera» ja ho saben: una companyia de tercer ordre està assajant l’obra que es titula «¿Me enseñas la sardina?» i, a punt d’estrenar i sense que la cosa no estigui gens acabada, viuen l’angoixa de l’estrena barrejada amb un grapat d’embolics sentimentals dels quals els espectadors seran testimonis, sobretot, pel darrera.

He de confessar que, qui sap si per influència de l’auge de comèdia audiovisual dels últims anys, la primera part de l’obra crec que comença a fer-se una mica carregosa —hi influeix també, segurament, saber de què va la pel·lícula—, i en canvi continua mantenint la força de la segona part —la del darrera— que posa a prova qualsevol companyia d’intèrprets que assumeixen el risc actoral i físic, sobretot, d’algun o tots els seus personatges.

Com que «Pel davant… i pel darrera» és una comèdia de bulevard al cent per cent, pot semblar que és senzilla de fer. Si bé la trama és senzilla —de fet es podria dir que no hi ha trama—, la dificultat i les trampes que aquesta trama “inexistent” amaga són d’alt voltatge. No m’estranyaria, doncs, que alguns dels intèrprets acabin la temporada amb uns quants quilets de menys perquè la gimnàstica diària és de salt de poltre i pista americana.

Hi ha, a més, una exigència de gestos mil·limètrics que no poden fallar en cap moment: l’ampolla de whisky que hi és i no hi és, la destral que passa de mà a mà, les patacades pròpies de pista i l’esperada esllavissada per l’escala de fusta amb el cap com a bala sense aturador que, en aquesta versió, s’amplia amb salt de penya-segat inclòs a la boca de l’escenari fins a la platea de primera fila.

Els plats de sardines o el cable de telèfon continuen sent recursos clàssics que il·lustren també que l’obra ja té una edat. Veure encara avui un antic telèfon negre de cordó en temps de mòbils a l’escenari fa que el temps faci un flaixbac enrere amb les agulles del rellotge a la inversa. ¿Què li passaria a «Pel davant… i pel darrera» si hagués nascut en temps del mòbil?

En aquesta nova temporada hi ha dos dels intèrprets que ja s’hi van barallar fa set anys: l’actriu Agnès Busquets i l’actor Jordi Díaz, que ja repetia, ell, des del 2010. La resta s’hi enfronta per primera vegada i ja han començat a veure el pa que s’hi dóna. Una versió, per cert, aquella, la del 2018, que sí que va fer un intent amb mòbils i que jugava fins i tot amb la Sierra madrilenya, potser per justificar el bilingüisme que la versió de Paco Mir hi va imprimir des del primer moment.

Se m’acut pensar com seria una nova versió catalana a l’estil «Vinagre» o «Vinagreta», de Bruno Oro i Clara Segura, on els diversos registres de la llengua marquen igualment una diferència remarcable entre el català culte, el català xava o el català rural amb denominació d’origen de l’aspirant actor Marçal Xuriguera. ¿D’aquí a uns cinc o sis anys, potser, quan es remunti una nova aposta de «Pel davant… i pel darrera»?

Com més temps passa més es desmarxa el que ja per naturalesa de l’original té aquesta esbojarrada comèdia o vodevil. I diria que la versió que ens ocupa és la més histriònica que s’ha fet.

CRÍTIQUES RELACIONADES / Pel davant i pel darrera

TÍTOL CRÍTiCA: Sardina madrilenya

PER: Andreu Sotorra
Andreusotorra
VALORACiÓ

8

LLEGiR MÉS

NEWSLETTER


SUBSCRIU-TE
recomana
E-mail: [email protected]

Amb el suport de

  • x
  • instagram
  • facebook
  • youtube
  • spotify
  • tiktok
  • tiktok

Avís legal Cookies Privacitat