Lluïsa Cunillé es destapa amb un monòleg pensat per a l’actor Oriol Genís. Xavier Albertí, el director que més peces ha pujat a l’escenari de la dramaturga (L’emperadriu del Paral·lel, Islàndia…) ha optat per una interpretació mínima, estàtica (com la de El cos més bonic … amb Pere Arquillué o Vostè ja ho entendrà, amb Carme Sansa). Genis està protegit només per una bata d’operacions i resguardat per una llitera que farà de llit. L’actor, mestre com pocs, utilitza només amb la paraula i una mirada que es va clavant als ulls de l’espectador. El personatge va desgranant la seva vida, anònima, rutinària, i alhora insòlita gràcies a la seva observació i, possiblement a la seva fantàstica imaginació.

Els textos de Cunillé, sovint amb el to misteriós de Harold Pinter (Vells temps, Terra de ningú,….), expliquen des dels silencis. És el públic el que imagina els dolors i els desigs dels personatges. Ben diferent és aquest cas. Genís va destapant els misteris, un a un. Sí que manté la tensió perquè les dubtes es van entrellaçant en paral·lel, com passa sovint en una conversa espontània amb el company d’habitació a la planta de cardiologia d’un hospital.

Aquest quiosquer, que tant estimava el seu pare (fins a admetre-li una capacitat de guardar secrets com la caixa de fusta plena de claus) entén que ha d’explicar-ho tot, no deixar res al pap. Però que ha d’evitar espantar el company que, l’endemà rebrà l’alta, mentre ell estigui a la sala d’operacions a cor obert (tem que potser no tindrà la mateixa sort). Elsa, la història de la filla del formador d’elefants, creuarà la trama com si fos un element imprescindible amb una convivència conformista, de dècades. És una de les activadores del relat, involuntàriament.

L’obra denota una imaginació completa de l’autora. Ara sabem que en les seves pauses d’altres obres hi ha una infinitat de detalls que fan més precís el relat. L’ànima que hi aporta Genís li dóna una humanitat absoluta. Tot pot ser veritat i una possible conxorxa va gestant-se com una ombra que va cobrint l’escena amb el fosc final. Serà l’espectador que determini quin grau de realitat hi ha en el personatge i quina quantitat de ficció i desconfiança.