“Nel mezzo del cammin di nostra vita / mi ritrovai per una selva oscura / ché la diritta via era smarrita”

Dins Fira Tàrrega, l’espai La Paraula –a la plaça dels Comediants– es consolida com a refugi de la reflexió i la poesia. Josep Pedrals i Xavi Lloses (El batec) hi van portar la rapsòdia; Núria Martínez Vernís i Oriol Sauleda (El gran bluf), un cacofònic i desafiant encreuament de discursos arrauxats a l’empara de Santa Improvisació. I Albert Vidal, la catàbasi, amb el seu Inferno. És d’aquest darrer espectacle que ens ocuparem aquí.

Albert Vidal és un heterodox de llarga trajectòria, un indisciplinat històric –però sempre a l’avantguarda– amb estudis de dansa Topeng a Bali, ­Butō al Japó i possessió borí al Níger. Mim, bard, actor, creador i recreador teatral, ha creat precedent en els àmbits de la performance, la instal·lació i el teatre visual. A L’home urbà (1983), feia de ciutadà en exposició –i en acció– dins el recinte dels ximpanzés del Zoo de Barcelona, en què una placa indicava la varietat urbana de l’espècimen humà. I el 1987 va dur a terme una Exposició viva de 40 personatges a la Galeria Metrònom: exposició en viu de ciutadans que s’erigien, cadascú sobre el seu pedestal, en representants anònims dels seus respectius oficis; la intervenció, presentada com a “acció antropològica i sardana metafísica”, va ser recollida dins l’exposició col·lectiva “Acció. Una història provisional dels 90” (MACBA, 2020).

Una rapsòdia toscana

El seu Inferno és una rapsòdia tel·lúrica, dintre de la línia de recerca ininterrompuda que ha estat duent a terme des dels anys noranta, quan va fundar o patentar el Laboratori d’Art Tel·lúric, des d’on continua fent recerca i creant arreu del món. El rapsode recita els tres primers cants de la Divina Comèdia de Dante Alighieri en la llengua toscana original del segle XIV –Vidal domina l’italià: va treballar com a actor estable de la Companyia de Dario Fo a Milà–. Tot sol, al bell mig de l’espai despullat, s’obre pas en l’espai amb la veu poderosa i un gest fermament expressiu. Fa tots els papers de l’auca: Dante, Virgili, Beatriu. Els sobretítols no assumeixen la funció de traduir el text dit per l’actor, sinó que proporcionen sinopsis dels cants i situacions, perquè puguem gaudir del treball corporal i vocal.

El cant primer, que funciona com a pròleg a l’obra de Dante, ens situa el poeta perdut en una “selva selvaggia e aspra e forte”, símbol d’ofuscació espiritual, crisi personal i pèrdua de rumb moral. Vestit amb els raigs del planeta, es disposa a ascendir per una muntanya, però tres feres –una pantera de pell jaspiada, un lleó afamat i una lloba magra, corresponents als vicis de la incontinència, les ànsies de poder i l’enveja– el precipiten enrere, turó avall. Caigut de nou a la selva, se li apareix l’ombra de Virgili –“Non omo, omo già fui”–, que es presenta com un fill de la Llombardia –terme anacrònic–. El poeta va cantar les gestes d’Eneas, el fundador de Roma, capital del món i Seu Apostòlica –s’enllacen per sincretisme la ciutat pagana dels “dèi falsi e bugiardi” amb la del mantell papal–, i guiarà Dante a través de l’Infern. El rapsode es prepara per reviure l’experiència. A Tàrrega, el vent mou les cortines del teatre de La Paraula.

Al cant segon, prefaci del poema infernal, Dante se sent indigne de baixar a l’inframon, i per això invoca les muses i altres númens. Virgili –“anima cortese mantoana”– li explica que ha vingut a salvar-lo perquè Beatrice, “beata e bella” –escandeix Vidal– li va demanar que l’ajudés; sobre ella, criatura divina –“fatta da Dio”–, no tenen efecte les flames de l’incendi. Eneas i Sant Pau, entre d’altres, van poder visitar en vida el regne dels inferns. També el viatge de Dante, que cristianitza el llegat clàssic amb el seu relat d’ultratomba, respon a un designi providencial.

Del preinfern a l’ara i aquí

Al cant tercer, Dante i Virgili es troben davant la porta de l’Infern. El rapsode pronuncia les famoses paraules que hi ha inscrites a la porta. L’actor reacciona amb tot el cos –afeixugat pels feixos de llum com forces malèfiques– als crits no articulats, falses raneres, sospirs i planys que, sense resultar estridents ni invasius, creen un encertat efecte atmosfèric. Al preinfern –ni l’infern no les vol– es troben les ànimes tristes dels indecisos. Mai no van prendre partit, i han davallat sumits en l’anonimat. No han sabut triar entre el bé i el mal –elecció obligada des del punt de vista teològic– i s’han quedat perseguint un tros de drap. La projecció d’una calavera-màscara envoltada per un eixam indefinit, de brunzit fort i penetrant, reenvia al càstig que s’infligeix als covards: córrer nus, turmentats per tàvecs i vespes. La lectura política és evident ara i aquí. Després, a la riba de l’Aqueront, veuen com el temible barquer arreplega els pecadors –“anime prave”– que no tenen temor de Déu. En el pròxim cant, Dante serà a l’altra riba, però això ja no ens ho recitarà Albert Vidal.

Amb aquest Inferno, que recrea l’inici de la davallada dantesca als inferns, el recitador ens fa viatjar fins als fonaments de la cultura occidental. La proposta constitueix tot un triomf de la paraula, el gest i el poder performatiu de la veu. A estones, el rapsode-actor és algú que avança a empentes i rodolons; d’altres, apareix tensat en la joia de la revelació. També es mostra esporuguit, compassiu, planyívol, aclaparat per la son. Després dels aplaudiments, Vidal va convidar el públic de Tàrrega a un cant tel·lúric, guiant la seva veu “com el vol dels estornells”. L’acció pot llegir-se com una demanda de compromís crític o un conjur contra la covardia a través de la potència de la imaginació.