Dins Fira Tàrrega, l’espai La Paraula –a la plaça dels Comediants– es consolida com a refugi de la reflexió i la poesia. Josep Pedrals i Xavi Lloses (El batec) hi van portar la rapsòdia; Albert Vidal (Inferno), la catàbasi; Núria Martínez Vernís i Oriol Sauleda (El gran bluf), un cacofònic i desafiant encreuament de discursos arrauxats a l’empara de Santa Improvisació.

Aquí ens ocuparem de la proposta de Josep Pedrals, poeta, conferenciant i mestre de cerimònies que, acompanyat del músic Xavi Lloses, fa d’El batec un espectacle metapoètic, “entre la convicció i la paròdia”, per remuntar-se a la genealogia, sentit i ànima dels recitals, per als quals troba, fins i tot, una explicació científica.

La proposta ve a ser tota una defensa i exaltació de l’art de la rapsòdia. Ens n’ofereix fórmules o símils quàntics –partícules de poesia, “estrofes etèries”, “onades d’un mar sense fons”–, teories socràtiques i proclames poètiques. Per escalfar, i a manera de preliminars, l’orador s’exercita amb una sèrie d’embarbussaments i jocs fonètics, acompanyat pel pinxo, el panxo, els tres tigres i tota la patuleia. Després desplega diferents cants o episodis, tots ells presentats com a exordis. Així, cada nova secció rep la denominació d’un apartat introductori: hi ha un introit, un preàmbul, dos epígrafs, un preludi, un prolegomen i un proemi –no necessàriament en aquest ordre–. Cadascuna de les clàusules ve acompanyada d’una explicació etimològica, més aviat aproximativa; el to desimbolt i entremaliat de Pedrals es fa perdonar totes les llatinades.

En definitiva, l’espectacle constitueix una immensa captatio benevolentiae –parlant de llatinades– que funciona la mar de bé. Passa per molts llocs abans d’arribar a la disjuntiva etimològica: la paraula “rapsode” pot remetre a la unió del verb “cosir” –ῥάπτω (rhápto)– i el substantiu “cant” –ᾠδή (odé)–, i aleshores evoca un cosidor o embastador de cants, que “sargeix melodies” i “va trenant poemes com qui adoba un mitjó”; o bé, al bastó –ῥάβδος (rábdos)– que s’utilitzava a l’antiga Grècia per dur la pulsació –Pedrals fa servir una escombra–. Tant el compàs com el patchwork que “entronca panegírics, proclames i homilies amb un enllaç de veu per la declamació” són exalçats aquí. L’enfilall juganer i expansiu, promiscu, es fa música, ball i gest. Profeta i intèrpret, “baula que lliga la paraula”, el recitador entusiasmat –és a dir, posseït per algun déu o “ésser eteri”– s’encomana a la musa i tot ell es fa poema, pres fins al sistema nerviós: “L’arenga l’arrossega / fins que sent la sedega / en la interior bodega / de l’ànima i el cos”. Sobretot, compleix la missió de celebrar la poesia –“anellaments magnètics”– i la comunió del públic en un sol batec o pols.

Pedrals i Lloses, tàndem còmplice i bregat en tota mena de saraus, són també “geològicament molt potents”, si fem cas dels seus cognoms. És per això que ens preparen una suggestiva esllavissada poètica sobre la seva condició de pedres inquietes, còdols rodoladissos. Un dels moments més brillants correspon a l’aventureta picardiosa, mig orgiàstica –un “clau trinat” esdevé “quintet en dansa”–, que Pedrals refereix amb un sembrat de jocs de paraules del lèxic musical –cròtals, gong, sonata, acoblament, tessitura, impromptu, contratemps, dissonància, “capritx fora de to” i “resposta elèctrica i harmònica al disjunt”: “trèmolo només de pensar-hi”– i Lloses rubrica diligentment i inspirada.

Vetllada heptasil·làbica, invocadora de l’esperit creador i la poesia “que ens harmonitza”, El batec es presenta com un exemple pràctic, ben viu i bategant, de com dir o recitar –cantar, escandir– d’acord amb un patró rítmic que s’eixampla i es desmarxa feliçment. El públic, “absorbit per la palpitació”, s’hi sincronitza. La roca s’ablaneix i cobra forma; triomfa la cadència bonhomiosa, la simpatia i el flow.