Una partida real de petanca. Aquesta és l’opció triada per Ferran Dordal per escenificar un text que parla dels grans mals del nostre temps. El creador utilitza un dels jocs més tranquils i estàtics, associat normalment a la gent gran, per parlar del nostre món accelerat i caòtic. Ja és això: la contradicció és ben contemporània. I el projecte també, amb diverses capes d’acció sobreposades i un irònic ús de l’autoficció.

Així, mentre a escena se succeeix l’imprevisible partida, assistim a un relat a vegades en veu en off, a vegades llegit en directe, a vegades sobreimprès. Un relat autoficcionat sobre com un autor ple de dubtes i retòrica escriu un text. Un autor woodyallenesc, primer en tercera persona i després en primera, que tan aviat filosofa con exposa els seus instints primaris. Un fill cultureta del seu temps que parafraseja i dubta i dona voltes a cada limitació del llenguatge.

El text, que segueix una línia de pensament expansiva i aparentment caòtica,  plena de parèntesis i subfrases, segueix en realitat una estructura enginyosa, amb un repàs irònic per grans temes actuals com la saturació d’estímuls, el sobreconsum energètic, la desinformació, la dependència d’internet o la precarietat del sector escènic. La incertesa dels nostres temps i la falta de capacitat per imaginar el futur es combinen amb la voluntat d’aparentar coneixement i transcendència: l’autor sap quins son els defectes que comparteix amb els seus contemporanis i l’exposició resignada dels mateixos genera empatia. I és que al final, en aquests temps líquids, sembla que la utòpica solució passa per aferrar-se al que ens queda de solidesa. De certeses. D’entesa. De petanca.