La companyia La impaciència s’ha atrevit a fer un espectacle que denuncia els privilegis de la família Blanch a Mallorca. Proven de fer un exercici similar als d’Azkona & Toloza que denunciaven com els Guggenheim han fet grans aportacions al món de l’art però a costa dels beneficis i l’abús dels treballadors de les mineries (Extraños mares arden). En el cas dels Blanch, el suport a l’exèrcit franquista que es va revoltar a la República els va permetre disposar en condicions immillorables per engrandir el seu poder i recursos econòmics, convertint-se en una firma que controla bona part del negoci de l’illa.

En l’obra, es convida a un jove historiador professor d’universitat que s’encarregui de fer una documentació sobre la Fundació Blanch, però mirant de tallar-li les ales quan vol tenir més informació sobre la família i la manera de disposar d’aquesta riquesa. L’obra és interessant pel que fa a confrontar el debat del professional amb companys seus de la facultat i amb la seva pròpia família que l’adverteixen del perill. Ell confia en la seva professionalitat i en què podrà desenvolupar la investigació sense censura.

Sovint els teatres documentals proven de bastir una anècdota sobre la qual bastir i documentar dades i declaracions. A vegades, es pot fer amb una petita exposició a l’entrada de la sala o bé projectant documents que se citen en l’obra. Quan no es mostren les proves la denúncia queda en un aiguabarreig amb la ficció, de rumors no contrastats, que afebleixen l’escarni públic. A La fundació, s’insinua com els familiars celebren haver guanyat tots els judicis que els amenaçaven la seva riquesa i posició de privilegi. “Nos lo merecemos!” celebren tot dringant les copes en un brindis vergonyosa.

L’historiador toparà amb unes portes automàtiques que, en realitat, no s’obriran com ell esperava. I haurà de fer un treball parcial per culpa dels mateixos que li han encarregat. La companyia prova de desplegar uns codis (coreografia, personatges excèntrics) que els desarmen interpreativament (no roden prou bé) i acaba ensenyant l’artificiositat d’un producte amb to de retret quan, per ser efectiu, hauria de ser enfocat, definit i inequívoc.

Tot i la necessària revisió dels fets que han empoderat clans i famílies (com també passa amb Florentino Pérez i l’Observin aquests fills de puta de Duo facil) fer una farsa que els ridiculitza acaba sent gratuït, no els penalitza i el públic viu un quadre estrafolari que connecta poc amb ells. Per això és bona la tria del punt de vista de l’historiador, de la persona que confia en la seva ètica per fer un treball rigorós, sense tenir en compte qui el paga i què pot significar esdevenir col·laboracio-nista o un militant opositor: furga més enllà de la frontera maniqueista.