Tot bé és una festa de la baldufa. Llàstima que exagerin massa el fil de les ganes de saludar al públic. El gran problema de les disciplines de circ quan salten al carrer és que han de creuar alguna història per trencar el ritme de l’espectacularitat, donar descans a l’artista i també al públic (que, tot i la dificultat, al final córrer el perill de veure-ho tot igual, encara que agafin baldufes de diferents mides i les llancin a plataformes més elevades).

Poi, amb la creació d’un personatge intrigant hi jugava a favor. També Gota de Txema Muñoz entre la màgia i el mim. Ara, hi ha un evident joc amb anar saludant i en una exagerada discussió entre els dos intèrprets. O, fins i tot, la gent de Curolles es podria fixar en Conhort, que també hi juga sap contenir la disbauxa i atrapa des d’un humor absurd al públic.

Més enllà d’unes bromes que es veuen excessiva exageració, el joc amb les baldufes que esdevenen diàbolos és insòlit i brillant, digne de lluir en un número clàssic al circ o en una gala televisiva.  El millor aplaudiment està en l’homenatge palestí sota una safata, l’instant en què els intèrprets plantegen una denúncia sincera aparentment sense voler, que l’audiència capta i comparteix.