Estem d’enhorabona; tot just iniciar-se la temporada,  inaugurem alhora un nou teatre! I val a dir que amb aquesta inauguració que en té quelcom de doble perquè la sala  del nou Teatre La Fàbrica pot acollir dos espais escènics separats , el barcelonès, ben bonic i força tranquil (com a mínim, si tenim en compta la seva cèntrica ubicació envoltada de vies de gran trànsit humà i motoritzat) barri del Farró, passa a convertir-se en “un nou pol artístic de Barcelona”.

Això,  per dir-ho amb les mateixes paraules que fan servir Albert de la Torre i  el seu fill Daniel de la Torre ,els màxims responsables ( l’un en qualitat de director artístic i l’altre en qualitat de gerent) d’una sala que ve a afegir-se a aquell altre també seu,  ja ben consolidat i més petitó  Teatre La Gleva, que es troba a quatre passes, i que forma binomi amb el nou espai sota  la denominació de Teatres del Farró.

És ben cert: la nova sala porta el nom de La Fàbrica perquè té un passat industrial amb connotacions un xic llegendàries: aquí es trobaven els Tallers Numax , dedicats a la fabricació d’electrodomèstics. I a qui  vulgui conèixer a fons les lluites obreres que van tenir lloc en aquest escenari ,no li cal altra cosa que visionar l’emblemàtic documental “Numax presenta…” dirigit per Joaquim Jordà Català , i la seva seqüela “Veinte años no son nada”.

Però oblidem-nos ara de tan proletaris orígens. En aquests moments , tant l’antiga fàbrica com la molt acollidora plaça Mañé i Flaquer on es troba situada, s’han transformat més aviat en una sucursal del preciós i molt benestant barri londinenc de Bloomsbury ,en el qual va créixer i va passar bona part de la seva vida Virginia Woolf, l’autora de la comèdia que es representa aquí dins. I el qual li va donar nom també a aquell grup d’intel·lectuals, economistes, filòsofs  i artistes de tota mena que, tant per les seves idees i creacions , com pel seu estil de vida i fins i tot pels  seus molt alliberats costums sexuals i vincles afectius, venia a desafiar de ple la moral victoriana imperant a l’Anglaterra de principis del segle XX.

És clar que, anant una mica més lluny i fugint de Londres cap a la costa , potser quan us trobeu dins de la sala, us arribin alhora  els marítims aromes d’una illa de Wight que també té connotacions llegendàries per a qualsevol persona amb esperit rocker, perquè en ella  es celebra cada any un festival musical , els orígens del qual es troben en uns mítics concerts organitzats a finals dels anys 60  .

Però moltes dècades abans que l’illa s’omplís de hippies i melenuts, a la població de Freshwater situada a la mateixa illa  hi tenia ja cabuda la més extravagant bohèmia amb orígens burgesos, de la qual Julia Margaret Cameron, l’extraordinària fotògrafa i  tieta-avia de Virginia Woolf, n’era una més que digne representant.

L’any 1923, i mentre seguia donant-li forma a aquest cim absolut de la literatura del segle XX que és “La senyora Dalloway”, la Woolf va trobar també temps perdut per anar escrivint amb forma de divertiment la que s’acabaria convertint en la seva única obra teatral, representada també una única vegada en vida seva deu anys més tard, quan l’autora en va fer una segona versió del text.

Virginia el va definir sempre com una broma, un acudit sense més relleu, subestimant així una mica massa les veritables dimensions de la comèdia. De fet, aquesta no es va publicar fins els 1976, molts anys després de la seva mort. I no va conèixer una segona representació fins que, el 1982, el Centre Pompiduou va estrenar-ne una versió traduïda al francès que , per bona part dels assistents, en va tenir quelcom de revelació: mira per on, resulta que a l’obra hi van reconèixer molts trets d’un teatre de l’absurd oficialment nascut molt de temps després.

Passa en qualsevol cas, que, com s’acostuma a dir, de vegades  ( o potser, sempre?)  la realitat supera de bon tros la ficció. Quan et trobes a l’escenari un personatge que no pot emprendre viatge cap a l’Índia en companyia de la seva parella fins que arribin els dos taüts que té encarregats i que viatjaran també com a equipatge, et pot semblar tot plegar una poca soltada  ben absurda. Això, fins que te n’assabentes que així és justament com va emprendre el viatge de tornada cap el seu lloc de naixement la mateixa tieta-avia de la Woolf, ben previsora ella: mai no saps quan pots necessitar un taüt, i per aquelles terres, no te’n trobes cap fàcilment!

Virginia, a l’hora d’escriure la seva comèdia,  tenia molt present la petjada que havia deixat en la seva família aquell personatge , la Julia Margaret Cameron, que havia mort molt abans del seu naixement, però les anècdotes relacionades amb la qual seguien estant ben vives. I tenia també molt clar que, des de la seva sovint arrauxada extravagància capaç de desafiar totes les normes , la Julia no deixava de ser una alegre representant d’aquella mateixa moral i aquella mateixa cultura victoriana de la qual renegaven els integrants del grup de Bloomsbury.

I d’altra banda, la Woolf sabia també que una de les models preferides de la tieta, era la mateixa Ellen Terry que , en els temps de Freshwater, estava encara casada amb un cèlebre pintor amb edat suficient per ser el seu  avi. Però que , amb el temps, i alliberada d’aquests primers vincles conjugals, s’acabaria transformant en una de les més glorioses actrius de la seva època, admirada en diverses ocasions als escenaris per la mateixa Woolf.

No és estrany, doncs, que quan “Freshwater” es va representar per primer cop a un estudi propietat de Vanessa Bell, la germana de Virginia, el reduït grup d’espectadors s’ho passes d’allò més bé, i que , segons diuen les cròniques, les rialles dels assistents fossin tan fortes que, de vegades ,fins i tot impedien sentir correctament l’obra. El públic estava format en aquella sessió per un grapat de persones que identificaven a la perfecció cadascun dels personatges que sortien a escena i reconeixien de seguida les picades d’ullet ofertes per  l’autora.

I ara que ja ens n’hem fet cinc cèntims del context, tornem a la realitat d’ara mateix, encara que la realitat sigui alhora qüestionada irònicament al llarg de la funció. Val a dir que, per tal de remarcar el caràcter inaugural , l’espectacle amb dramatúrgia d’Albert Arribas i Lluïsa Cunillè que dirigeix el mateix Albert, ha estat guarnit amb un pròleg amb catifa vermella inclosa.

I tot i que l’alegria del moment justifica l’afegit, potser la gresca inicial , un xic difícil de seguir tant a nivell visual com a nivell auditiu segons on  et trobis ubicat, pot resultar també un xic anti climàtica. I en aquest sentit, cl afegir que també algunes diccions van necessitades de major projecció un cop comença l’espectacle pròpiament dit. Potser, perquè encara no es dominen del tot les característiques del nou espai.

El salt entre aquest distés  preàmbul i la joieta ( perquè ho és; això cal deixar-ho ja clar) de la Woolf en té quelcom d’abrupte. I el primer tram de la representació se’n ressent. És molt probable que d’aquí no res el muntatge ja funcioni a la velocitat requerida, perquè Arribas ens ha demostrat un fotimer de vegades la seva destresa a l’hora de controlar el temps que requereixen les seves posades d’escena: serveixi com a mostra la magnífica i recent “Opereta imaginària” , capaç de  ficar-se a  la butxaca fins l’espectador més desprevingut i més poc avesat a les experimentacions lúdiques. Però el primer acte de “Freshwater” sembla encara mancat de ritme i de sorna, i marcat per unes pauses una mica excessives.

En qualsevol cas, tant la direcció com el grapat de bons actors ( i especialment , de bones actrius) del qual disposa, van agafant embranzida  a mesura que la comèdia avança i  les bones idees escèniques ( com ara , el mar amb vaixell inclòs de l’escena d’amor apassionat que capgira el futur de la nostra model o la notable vestimenta amb la qual fa acte d’aparició tota una reina viuda ) es fan també més visibles.

I arribem així a l’excel·lent final que no és final de l’obra ja acabada, sinó ben encertat afegit amb forma d’epíleg. Toca fer-li un bon homenatge a la gran Ellen Terry tan elogiada per la mateixa Woolf. I són les seves paraules pronunciades ara per la resta d’ actrius davant les mudes expressions d’emoció i mudes llàgrimes de l’actriu que li ha donat vida a la Terry ( una estupenda Marta Ossó) , les que funcionen també de meravella com a carta de presentació d’un teatre que acaba de néixer.

Aquesta coda final, però, em porta alhora a preguntar-me si no hagués anat bé presentar l’obra de la Woolf amb un petit preàmbul orientatiu capaç de situar personatges i situacions davant d’un públic que, a diferència del públic de la primera representació del text, és probable que estigui poc o gens familiaritzat amb la fauna humana i artística que es presentarà davant seu. No sé si m’estic posant massa didàctic. Però és quelcom que em va venir al cap ,tot gaudint d’una proposta no del tot rodona, però si del tot imprescindible: assistir a l’estrena d’una obra inèdita a casa nostra de la Woolf, a un teatre nou i amb un equip com aquest, és quelcom imprescindible , encara que puguis qüestionar alguns aspectes del resultat final.