CRÍTIQUES

VALORACIÓ
8
Ajuntar o separar, dansa ambivalent
Publicat el: 18 de setembre de 2025
CRÍTiCA: Foc i Lloc
Des de quan la humanitat ha tingut la necessitat d’arrecerar-se? Un sofà és la metàfora de casa (One hand show de Nico Baixas ho retrata còmicament). Per això, Emma Riba càrrega una butaca a les espatlles i prova de resguardar-se en aquest descampat. Aquest cop no hi ha un personatge antagònic, si no és el mateix públic, que la mira, mentre ella els interroga sense paraules, constantment.
Quan els homínids van baixar dels arbres i es van desplaçar com a bípedes van trobar les coves com a primers abrics. Però la proliferació de les comunitats, o les persones rebutjades com aquest personatge, devien necessitar un altre amagatall diferent de l’abric d’on se l’havia expulsat. Aquí és on naixerà la troballa d’amuntegar pedres i plantes per trobar-se recollida. L’homo faber (com intuia Quim Giron a Fang) perfecciona la tècnica a partir dels errors, aprèn equivocant-se. Així mateix, Riba va millorant l’equilibri de la butaca, procés a procés.
En aquest treball es produeix la paradoxa: per a aixecar un mur ha necessitat desmembrar un paisatge. La humanitat construeix a partir de la destrucció natural. Seguint aquesta hipòtesi dramatúrgica, potser per això, la van expulsar de la cova i la van treure del foc, que ara procura conservar. Irene Vicente, que convidava al Grec 2025 a resguardar-se en un Oasi en plena ebullició turista de Barcelona, ara és la dramaturga d’aquest treball d’una aparentment solitari i de supervivència. En realitat, tots som nàufrags de l’oceà de la soledat.
CRÍTIQUES RELACIONADES / Foc i Lloc
TÍTOL CRÍTiCA: Com a casa en el món
PER: Júlia Vernet Gaudes

Per abraçar
Per estremir
Per transformar
VALORACiÓ
8