Com passa amb tantes altres coses d’un món que es troba en permanent estat de transformació, un quiosc d’ara mateix ja no és ben be tot sovint allò que era fins fa poc un quiosc. La premsa digital de la qual renega sense anar més lluny el mateix protagonista d’aquest excel·lent monòleg de Lluïsa Cunillé, ha tingut molt a veure amb una transformació que, en molts casos, ha derivat més aviat cap a la desaparició.
Però sigui quina sigui la funció dels quioscos que sobreviuen, el que no es pot negar és que un quiosc constitueix un excel·lent reducte des del qual observar la vida que passa davant teu, quant tu et passes la vida ficat dins de tan peculiar observatori. I això ho sap més que bé aquest home que, tot parlant-li al seu invisible company d’habitació d’hospital ,s’adreça a nosaltres en estat preoperatori.
Demà mateix, el quiosquer fill de quiosquer que s’ha llegit fil per randa tota la lletra escrita que ha venut al seu quiosc ,fascicles setmanals inclosos (ara ja ni ho fa, perquè ja sap que més o menys sempre venen a dir el mateix) serà objecte d’una delicada operació d’incert pronòstic. Aquest pot ser doncs el millor ( i potser, l’últim) moment per donar-li un bon repàs a la seva vida, abans d’arribar a aquell punt al qual va arribar el pare sentint-se morir, tot reconeixent que ficat en el quiosc, la vida li havia passat com si res.
Lluint una d’aquestes bates d’hospital que , per tal de ser pràctiques, acostumen a deixar una mica tocada la dignitat de qui les porta, el nostre quiosquer se’ns presenta inicialment com un humil personatge de biografia presumiblement anodina. Però si et trobes davant d’un text de Lluïsa Cunillé, el millor és no arribar a conclusions precipitades. A les primers paraules adreçades a aquest company d’habitació remotament conegut , els seguiran ben aviat altres paraules capaces de conduir-nos cap a indrets ben imprevistos.
És ben sabut que els elefants i les elefantes no necessiten menjar cues de pansa per tal de recordar fets viscuts fa molt de temps; pobre de tu, si et retrobes amb ell o ella molts anys després d’haver-li jugat una mala passada! Doncs, sense anticipar-me massa a allò que anireu descobrint en el nu espai escènic d’un muntatge dirigit per Xavier Albertí amb la mateixa quirúrgica precisió amb la què demà un metge obrirà en canal el nostre pacient, sí cal dir que aquí les elefantes hi deixaran una petjada indeleble.

De fet, la també invisible per absència senyora esposa del quiosquer, està feta tota una elefanta. I seguir-li les passes, implicarà entrar en un dels variats racons negres cap el qual ens condueix el monòleg. Dites sempre amb un to pausat que no amaga els tèrbols senderis pels quals s’endinsa (senderis cada cop més farcits d’amargues revelacions, de grans humiliacions, de passivitat carregada de culpabilitat, de tremendes sospites…) , les paraules del quiosquer tenen com a transmissor un Oriol Genís tan en estat de gràcia com acostumen a estar-ho sempre totes les seves interpretacions.

I no ens enganyem: encara que des del seu aparent estatisme físic, aquesta sembli més pausada, en realitat és tan abismal com les més agosarades que ens ha anat oferint al llarg dels anys. El ja esmentat aparent to pausat del cos i la veu té com a contrapartida la sovint desvalguda mirada d’uns ulls en principi amables que s’omplen constantment de llàgrimes no vesades. El mig somriure que s’entreveu de vegades en aquests ulls pot esdevenir com si res una mitja ombra de solapada angoixa , d’incerta por, de culpa massa tard assumida.

Les paraules que Cunillé va escriure tot sabent des del principi que estaven destinades a ser dites per aquest actor excepcional, ens arriben, com assenyalava abans, des d’un espai absolutament despullat d’ornaments, tret del llit llitera que té darrera seu. I cap a ell s’adreçarà el quiosquer, quan s’hagi acabat el temps de les paraules.
Damunt d’aquest tan poc acollidor llit només s’hi troba un llençol. I , donant un salt abismal, de vegades un llençol pot venir a transmetre’ns aquell aixopluc que el Linus , el millor amic de Charlie Brown, troba en la seva inseparable manteta. Les criatures (però també els adults) ,de vegades s’enganyen a elles mateixes tot tapant-se amb un llençol davant les amenaces de l’exterior. Però un llençol, també s’assembla molt (massa) a un sudari. I en el gest amb el qual el quiosquer s’agafa al seu llençol i amb la mirada que l’acompanya al final de tot , hi ha una mica de tot això.