També canviant d’ubicació però mantenint el paisatge sota els arbres, va tenir lloc l’estrena de Foc i lloc, de la ballarina andorrana Emma Riba, molt vinculada a Barcelona –forma part del col·lectiu La Súbita i l’hem pogut veure com a intèrpret al Cèl·lula #4 de fa dos anys, així com a la recent estrena de la instal·lació Oasi d’Irene Vicente, assistent de direcció i escriptora del text d’aquesta peça. Foc i lloc és un solo que combina la dansa amb certa teatralitat, un punt d’habilitats pròpies del circ amb objectes i un text que lluny de donar-nos les claus de lectura, amplia l’abast poètic de l’espectacle amb una capa més de significat i reflexió sobre el què vol dir tenir un lloc en el món, un espai on sentir-se com a casa i poder arrelar per créixer. A partir d’una idea dramàtica molt senzilla –intentar col·locar una butaca de tal manera que faci d’aixopluc quan plou, o poder “escarxofar-s’hi” còmodament–, Riba encara un personatge universal que ens fa connectar a tots amb una experiència, pròpia o aliena, de desemparament; cosa que avui dia ja no només ens fa pensar en la gent sense sostre (cada cop més nombrosa), sinó també en la crisi de l’habitatge i la sensació d’expulsió de la pròpia ciutat, o fins i tot en les adversitats del fet migratori de la població del sud global. Justament perquè el punt de partida era prou clar i senzill, al meu parer l’espectacle s’allargava una mica massa, fent-se redundant en la mateixa idea. Però el que més vaig agrair és una poètica filosòfica que explori, amb tanta cura i contundència alhora, conceptes tan fonamentals com llar, lloc, terra, arrels, habitar, pertinença, etc., tots ells amb una fort ressò en el concepte de món en la filosofia d’Hannah Arendt, pensadora que ignoro si s’ha pres per referent a la peça, però que és del tot pertinent per pensar avui el nostre present.