A la gespa de les Piscines Municipals de Tàrrega, se sentien de fons uns picarols i campanes com les que porten les vaques, que ens cridaven i van fer que tot el públic ens desplacéssim cap allà. Era l’inici del següent espectacle –ja que a les Piscines es presenten dues peces a cada funció–, que amb un aire de misteri i ancestralitat, ens presentava un grup que semblava una tribu, carregant les campanes, amb unes faldilles a quadres, unes pells a sobre i amb una ratlla negra pintada als ulls que, d’entrada, recordava a la dansa Haka dels maorí (però de muntanya). Es tractava de Cicatrius, una peça de dansa-teatre inclusiva (amb alguns intèrprets amb diversitat funcional, també professionals de la dansa), de la reconeguda companyia catalana Vero Cendoya, amb música original i en viu d’Adele Madau. Després de seguir la comparsa fins a l’altra cantonada de les piscines, sota els arbres, els cinc intèrprets (Hannah Zwaans, Jem Prenafeta, Juls Valls, Micaela Oxley, Antoine Normand) van començar una dansa, adés més coreogràfica, adés més teatral, que partint de danses tradicionals catalanes i sardes recorre les fases de cicatrització d’una ferida. En aquest cas, es tracta d’una coreografia molt més rítmica, ja que la part musical té un pes molt important en la dramatúrgia de l’espectacle, però amb un estil eclèctic molt marcat i característic de la companyia, que mira al públic de cara i als ulls, amb decisió –a diferència de moltes peces de dansa que miren a l’horitzó amb la mirada perduda i posat seriós. En les escenes més teatrals, uns bastons eren més que suficients per representar els objectes i situacions més diverses –una cabana, una gàbia, una arma, unes crosses, etc.–, esprement el potencial màgic del teatre.