Amb el rerefons del canvi climàtic i el període de sequera dels últims anys, Granotes al cel, aigua a la terra, de la companyia catalana Banda Esfèrica, ens proposa un ball col·lectiu a mode de ritual per fer que plogui. Amb àudios de fons que es refereixen a les conseqüències de la manca de pluges en diferents idiomes, Carlota Grau Bagès concentra tota l’atenció amb el seu solo introductori, que pren força a mesura que avança i es canvia el barret per un cap de granota mentre sentim els versos adaptats de J.V. Foix: “és quan plou que ballo sol[a], vestid[a] d’algues, or i escata”. Amb aquest toc de surrealisme, barrejat amb l’empenta de cançons pop amb una base techno i la coreografia enèrgica de Grau, el públic es comença a involucrar, primer amb les mans, després amb voluntaris, fins acabar tota la plaça saltant i els coixins de la Fira volant pels aires; de fons, el vers de la cançó infantil repetida en bucle i amb to de protesta: “Plou! I fa sol!”.

Efectivament, l’espectacle no va fer ploure, però sí que va aconseguir fer-nos sentir la força del col·lectiu a través del cos, la dansa i la música, apel·lant al potencial transformador del malestar social, més que no pas al mer discurs de la queixa i la denúncia.