El públic ha d’estar ben a prop de la manipulació de Nico Baixas. Podria ser una magnífica estació a l’Insòlit de Santa Coloma de Gramenet, com un carruatge de rareses. El que brilla és la força dels dits que construeixen un breu relat. En canvi, l’escenari bé massa carregat d’elements que distreuen. Ajudaria un espai conceptual que fos reversible: el sofà del veí desvagat que mira la tele apoltronat es podria convertir en l’escala per on baixa la vedet de l’estripis. Avui, no sembla que aporti gairebé res el rellotge de peu de menjador i la palmera extemporània.

El treball de Nico Baixas amb els dits té alguna reminiscència de màgia. Amb un simple guant (algun cop, ni això) és capaç de construir personatges que passen una escena davant del públic. Són quadres independents, com si fos l‘Antologia de marionetes de Jordi Bertran. Hi ha un espai sonor (sovint hi ha ball com el quadre del tango i el del breaker) O s’inspira en el soroll de les connexions a la lluna l’espectacle Viatge a la lluna, de Verne, reprodueix una ambientació similar, tot i tractar-se d’un teatre visual amb tres intèrprets a l’Ateneu.

Baixas va aprendre el llenguatge de signes per comunicar-se amb els seus avis materns sords. Es fill de la parella d’artistes Joan Baixas (Daurrodó) i Teresa Calafell (tots dos, van impulsar La Traca amb obres mítiques com Mori el merma revisat per a Robert Wilson com a Ubú). Nico Baixas va desenvolupar el seu art escènic (té un món paral·lel al cinema) als anys noranta, amb companys com ara Roger Bernat o Marta Galan a General Elèctrica.