En el llistat de les mentides més pronunciades del món, “estic bé” deu ocupar una de les primeres posicions. D’això va la nova peça d’Hotel iocandi, que trenca amb la visió dels artistes de circ com a éssers de goma indestructibles, capaços de fer les més grans proeses sense immutar-se. A Conhort, la fragilitat del clown s’integra en la complexitat dels equilibris. El duo format per Tomeu Amer i Griselda Juncà fa una crida a reconèixer les nostres limitacions, amb una peça de circ delicada, tendra i profunda.

En un espai a dues bandes (tres comptant el públic que es va asseure a les escales del pati de l’Escola d’Art Ondara a Tàrrega), la companyia realitza diversos números i portés de gran dificultat, combinats amb moments humorístics, sorpreses inesperades i algun moment musical. Tot això es fa de manera suau i pausada, deixant fluir les emocions de cada escena. Acompanya l’obra una estètica artesanal, amb una escala per a equilibris i una estructura construïda per Ulrich Weigel amb la que ens regalen un preciós número final. Cal destacar també l’espai sonor de Joana Gomila, amb un engranatge d’elements físics i digitals que emmarquen la peça.

A mesura que avança l’obra, els intèrprets desmunten la seva cuirassa de fortalesa per mostrar-se com a persones tristes o enfadades, humanes en definitiva. Sense caure en el victimisme ni en l’obvietat, la companyia ens recorda que no tot és de color rosa, que les dificultats hi són i que reconèixer-les no ens fa menys valents ni treu mèrit a les proeses aconseguides. I després, com les vencem? La resposta que ens donen té a veure amb el col·lectiu. El públic té un paper determinant durant tot l’espectacle, col·laborant en els números a vegades sense saber-ho. Comprovem llavors que la unió fa la força. I que fins i tot els gestos més senzills poden arribar a crear música.