Albert Vidal (que ronda els 80 anys) és una bèstia escènica que ha sentit la necessitat moral d’expressar-se de nou als escenaris com a compromís amb la humanitat, des d’una creença extrema. Per això, convida a fer un cant tel·lúric com a acció d’intel·ligència col·lectiva, després dels aplaudiments calorosos. Entén que la societat està desorientada i que el seu deure moral és avisar-ho. Per això, ha triat un fragment d’Inferno de Dante en què s’adverteix que els covards (que no saben prendre decisions valentes) acabaran amuntegats a les portes de l’infern, sense possibilitat a cap redempció. Seguir banderes absurdes, perdre l’esperit crític, condemna a vagar en l’eternitat. Romeo Castellucci també navegava per la Divina Comedia en una trilogia aclaparadora.

La plaça dels Comediants és la demostració més evident del respecte als artistes que han obert camí a les arts de carrer a Catalunya. Si, a aquella mateixa plaça, Joan Font va fer una classe magistral de màscara en El venedor de fum (2023), que repassava la història de la companyia, aquest any ha estat Vidal (amb una carrera que es remunta als anys setanta) qui ha desplegat la seva habilitat d’orador amb unes gesticulacions quasi expressionistes a partir dels tres primers capítols d’Inferno. Vidal, que es va fer cèlebre arran de la seva intervenció L’home urbà al costat del Zoo de Barcelona (1985), exposant-se al costat d’elefants, primats i dofins. El 1997 es va iniciar amb el cant tel·lúric i va viatjar a l’Himàlaia, on va passar uns 15 anys. Tornaria amb El príncep (TNC, 2003), com una mena de messies escènic, amb la provocació i el joc, al costat d’un rigor en la posada en escena que també manté a Inferno. Al Temporada Alta va reescriure Joan de l’os (2008).