Camelvà és una excel·lent poca-soltada. No persegueix res més que distreure i divertir. I amb el seu humor de patacada amb els clàssics gags de caigudes, cops de punys, escenes a càmera lenta i un estol de personatges antiherois (l’únic que no es punxa és el tècnic, que s’ho mira tot des de la distància de la cabina; desentenent-se de les feines més ingrates i sense voler prendre partit per ningú) treu petroli i atrapa tothom.

Bona part de les festes majors (i també de les fires) tenen un espai d’atraccions per a la canalla. Triomfen els aparells que s’enlairen o que els permeten curses violentes (els autos-de-xoc) però també són celebrades, pels adolescents, les parades de punteria com ara el tir a l’escopeta o, com és el cas aquesta cursa de camells. La particularitat és que el joc, (tot i que hi ha espectadors que hi participaran per fer que els corredors avancin) està protagonitzat per personatges de carn i ossos que combaten cada nit per endur-se el trofeu com si els anés la vida.

El tòpic diu que els aparells de fira tenen molta vida i, sovint, s’espatllen. Aquí aquest fet desgraciat se celebra per poder treure molta més punta a la pugna dels tres corredors, que també se’n cuiden de la logística i infraestructura: Un suplent de darrera hora (tot bona intenció), substitueix la directora que està convalescent d’una patacada, enguixada de braços i espatlles. Tot i que, immobilitzada, voldrà participar retransmetent cada competició.

Campiquipugui (una companyia familiar que treballa títols compromesos com Matres i Camí a l’escola) manté espectacles de llarg espectre com Rats, Asteroid….. En aquestes propostes, com a Camelvà, busquen un divertiment de traç gruixut, sense pretensions, com el de Woof de Pere Hosta o l’humor de Banaba flup.