El “Potser” com a públic

  Qui vulgui tenir una imatge gràfica de la platea infinita que Perejaume evoca a l’assaig a partir del qual ha nascut la proposta escènica  amb què l la Sala Beckett ha obert la seva nova temporada, i que forma part també de la programació del Festival Alcools,  només té que anar al Liceu i aixecar la vista cap el sostre de la sala. Allà dalt, es trobarà les tres pintures situades al voltant del prosceni i els vuit òculs  creats pel mateix Perejaume com a substitució d’allò que va quedar destruït a l’incendi del teatre. Mentre l’arquitectura de la sala reconstruïda intenta apropar-se el màxim possible a aquella que havia cremat, els nous òsculs i les noves tres pintures  , per contra, només deixen entreveure ,a distancia i miniaturitzat,  allò que va desaparèixer entre les flames  .Perejaume opta per convertir la resta  de les seves pintures en una platea infinita que s’estén per damunt de planes i turons, plena a vesar de fileres de butaques- les  característiques butaques del Gran Teatre- del tot buides de cap presència humana. El públic, és aquí totalment absent. O potser (aquest “potser” que apareix al mateix títol de la proposta presentada a la Beckett) , en aquest cas el públic no sigui altra cosa que aquestes mateixes butaques buides de cossos humans. L’assaig de Perejaume planteja també aquesta altra possibilitat: la possibilitat de la representació que només té com a testimoni de la seva existència l’espectador imprevist. Els humans ens ho tenim massa cregut, i donem per fet que només nosaltres som dignes de rebre l’espectacle. Però aquest, també pot desenvolupar-se davant un teatre ocupat per la vegetació ; i per cert que, en temps pandèmics,  el mateix Liceu va oferir un bon espectacle omplint els seients de la sala amb dues-mil-dues-centes-noranta- dues plantes. O pot ser presenciat exclusivament, posem pel cas,  per les inertes roques d’un paisatge tan pelat com el de les mateixes pintures que guarneixen el sostre del Liceu. Aquestes altres possibilitats, aquest altre públic, formen part alhora  de les reflexions incloses al notable assaig d’un Perejaume que dedica també unes atentes paraules a aquella mena de grans teatres fastuosos d’altres temps tan ben representats a casa nostra pel mateix Liceu. I és que, com apunta, Perejaume , aquesta mena de sales reflecteixen amb precisió sumptuosa la duplicitat que implica ser alhora espectador i part de l’espectacle; adreçar la mirada cap a l’escenari, sentint-te alhora part de la representació ; sent alhora objecte de la mirada aliena. Cal recordar que, durant molt de temps, les representacions que tenien lloc en aquests teatres es realitzaven amb els llums de la sala encesos, per tal que ningú quedés exclòs del plaer de mirar mentre mirava. La Sala de Dalt de la Sala Beckett, no és exactament un teatre a l’estil d’aquells altres. Però disposa també d’un bon prosceni que, com les mateixes parets que l’envolten, deixa ben a la vista les ferides del temps. I Perejaume transforma aquest espai en una bona metàfora de la platea infinita: mentre les butaques situades a les grades actuen com a amfiteatre, la resta de files i més files de seients, enfilen cap a un escenari inexistent . La platea no pot ser infinita per evidents raons logístiques. Però la persona que segui a la primera fila de l’espai i d’esquena a la resta de files, no tindrà davant seu altra cosa que un mur , i es veurà “castigat” a romandre de cara a la paret. Així les coses, no és estrany que tampoc la veu de les tres intèrprets  (Silvia Bel, Ainara Elejalde i Anna Maluquer) que llegeixen l’assaig ens arribi des de cap escenari. També elles formen part d’aquesta massa anomenada públic, tret d’aquells moments en els qual la foscor de la sala queda trencada per la llum del focus que cau damunt seu quan els hi toca parlar. La disposició de l’espai, és sens dubte el gran encert de la posada en escena triada per Perejaume a l’hora d’atorgar-li visibilitat i sonoritat a allò que abans havia estat només paraula escrita. Tot i que la visibilitat també pot resultar perillosa. De fet, el text n’ofereix un bon exemple tot just iniciar-se la seva lectura. Al llarg de més de dos mil·lennis, l’exercit de guerrers de terracota ficat al mausoleu del primer emperador de la Xina, va mantenir impertèrrits els colors de les seves pintures originals. Tot i que la  humanitat no podia gaudir d’aquestes imponents tropes escultòriques, les tropes pervivien inalterables als efectes del temps . Però des del moment en el qual l’exercit va ser descobert i va sortir a la llum, les vives pintures van anar perdent color i esvaint-se de forma implacable. La mirada externa de l’espectador, pot tenir també aquest efecte. I Perejaume ho corrobora  amb un altre exemple, en aquest cas cinèfil. Les aventures arqueològiques d’Indiana Jones, impliquen tot sovint també  aquesta mena de destrucció. La troballa fantàstica perseguida durant segles i més segles, s’evapora com si res davant dels ulls atonits del públic i dels  mateixos personatges de la pel·lícula, un cop algú ha tingut la gosadia de moure-la del lloc on reposava com si fos eterna. Inevitablement, una proposta que es pregunta sobre el potser com a públic, ha de retre-li alguna forma de tribut al poeta que li va dedicar al públic una de les seves obres més fascinats i enigmàtiques. Però enfront de tot allò que Lorca vol fer sortir a la llum perquè ja porta massa temps sent un teatre ocult sota la sorra, es troba aquella altra mena de públic del qual cal renegar: el públic que es converteix ell mateix en un espectacle molt més buit que les buides butaques del Liceu pintades per Perejaume. L’autor alerta sobre el perill d’aquest narcisisme especular, mentre ens recorda que més o menys tothom viu instal·lat en la paradoxa que implica voler ser espectador i , alhora, resistir-se a ser objecte de l’espectació. El suggestiu text de Perejaume, potser requeriria de més hores d’assaig , per tal que les tres diccions que conflueixen en la proposta poguessin atorgar-li a les paraules tota la reflexiva potencia que aquestes es mereixen. I , en un context ideal, aquestes paraules adquiririen tota la seva força si en lloc de ser llegides, fossin recitades després d’haver estat memoritzades. Però la platea infinita imaginada per l’autor, resulta sens dubte un marc ideal per arrencar temporada , tot fent-nos  preguntes en veu alta sobre el públic , les possibilitats a les quals s’enfronta i el seu futur com a tal .