La companyia Eléctrico 28 invita a fusionar-se amb la natura (o no) a l’ermita de Sant Eloi (l’únic títol que ha sortit del nucli antic de Tàrrega) amb The place. Fa un díptic perfecte amb el seu treball anterior, [The frame], en què era el temps el que pautava el ritme. Ara, s’apropen a un teatre dels sentits a l’aire lliure perquè la vista (que no s’anul·la, però sí que es convida a tancar els ulls) queda atenuada davant dels sentits de l’oïda i, fins i tot, l’olfacte i el tacte. Eléctrico 28 aconsegueix, amb el seu joc ingenu i despert que incorpora instants d’improvisació en una cançó en loop, ser a la vida amb una densitat molt propera a la catarsi íntima. Les Definicions ambulants són un bon punt d’inici per llegir, des d’una òptica insòlita cada element que apareix en un quadre.

El repte del seu llenguatge és ser el més despullat d’artifici possible sense perdre la connexió íntima i alhora propera, empàtica amb cada espectador. Aparentment, no se’l marca un camí a seguir, sinó que se li obren pantalles a què es dispersi per allà on vulgui. Va alternant l’acció parlada, que implica una escolta creativa, amb la de l’observació individual més contemplativa. D’aquelles mirades que acaben necessitant el tacte i fins i tot l’olfacte per a poder identificar i fixar a la memòria més interna.

A The place els dos personatges emprenen dos camins oposats per tornar-se a trobar. Hi haurà la que vodlrà fondre’s amb l’espai i la que, en cavi, entendrà que si no existís la dimensió de l’espai, tot passaria al mateix lloc, provocant un caos De fet, la dimensió del temps és el que permet que els passatges i les ciutats es vagin modificant gradualment. En la trobada dels dos personatges potser seria bo (o no) que hi hagués dues vivències diferents: la de la pau com a ermitana que no raona sinó que viu, i la del col·lapse per imaginar-se què passaria si no existissin les dimensions.

El viatge final, ja compartit, és una invitació a deixa empremta en la memòria. S’utilitzen formes verbals en imperatiu, que pot fer la sensació al públic (que atén la sessió amb auriculars) a ser dirigit. És evident que cada escena té implícit un focus intern, que traça un camí/relat, però ningú s’hi sent empès fins a aquest quadre final. Només canviant la conjugació verbal, “convidant a” s’evitaria aquest dirigisme final. The place és un viatge que pacifica, novament.

Des dels excèntrics Moments estel·lars de la humanitat o la paràbola de Full house, Eléctrico 28 ofereix una mirada que respira una vivència inesperada, que convida a imaginar i a sortir del món més gris i quotidià, sense necessitat de negar-lo, sinó convivint-hi de manera renovada.

Crítica del Working progress a Escena Poblrenou 2024

( 20 doctubre de 2024)

Eléctrico28 és una companyia que furga, amb una ironia quasi ingènua i imaginativa, en l’observació micro. Ho fa al carrer tot fent veure que la vida quotidiana, amb les ulleres corresponents és espectacular. Si a Momentos estalares de la humanidad o a The frame, en certa manera jugaven a descontextualitzar una acció retallant-la, com fragmentant-la en el temps, ara, el camp d’experimentació és el lloc. Un concepte abstracte que és imprescindible per poder viure. Sigui tocant a erra o flotant entre els núvols. Sempre cadascú té un aquí (que ve lligat a un ara) que és diferent, o no, dels altres aquí d’un mateix individu una estona després o d’un col·lectiu. Si la trobada és als Jardins Teresa de Calcuta, això implica que és un lloc comú. Però, en realitat, la juganera introspecció de The place, convida al fet que tothom tanqui al màxim el seu radi d’aquí.

Ser en un lloc és inevitable. Fins i tot després de mort. Aquesta obvietat podria aclaparar la llibertat individual, o bé, ser un motiu de compartir aquesta tesi i descobrir-la conjuntament. En l’observació en moviment apareixen contínuament nous estímuls. Ara no el marquen des del silenci amb les butaques d’Opia. Més aviat, el paisatge es va conformant com l’experiència de caminar al revés (Reverse), que també és una experiència reveladora. Per a Eléctrico28 l’aquí està en continua transformació i alhora té molts paral·lelismes del cos humà. Com ara, la rosca per accedir als cables d’un fanal té la forma d’un melic. Un xiclet enganxat a terra és com una piga. Una paret mal allisada, pren la forma d’una ferida per acabar de tancar. Una esquerda a l’asfalt pot recordar l’arruga del front.

Quan s’observa tot sembla lògic. Que les plantes s’arrauleixin a les cantonades. Que el mur de totxo es completi amb una tanca de ferro. Que en un balcó s’hi guardin bicicletes, o s’hi pengi la roba. Que, a la gespa, hi hagi clapes i tipus de vegetació diferent. Que les pilones segueixin un ordre pautat en les ordenances municipals i que algunes d’elles, estiguin mig desfalcades per cops dels vehicles. En aquest ordre del caos, hi regna una certa pau.

Per primer cop en la trajectòria d’Eléctrico28 es juga amb la por, una incòmoda incertesa. A través dels auriculars es pot transmetre una mena de bandada d’ocells al parc, unes excavadores trinxant els edificis per fer-ne de nous o, fins i tot els trets de bales que transformen aquella pau en una mala consciència pel record de les invasions veïnes (sigui a Ucraïna o a Gaza i El Líban). Sense citar-les, un llampec d’incomprensió per aquesta violència trasbalsa. És un miratge poc abans d’arribar al final en què torna la contemplació, la calma, el gaudi. Una sensació de relaxació, d’assentar ua experiència en AQUEST lloc, que deixarà de ser anònim i inadvertit pels participants.

Eléctrico28 sap atenuar les diferències de ritme vital dels espectadors amb una música suau i unes intervencions, sempre surrealistes, de les quatre components que es desplacen contínuament i saben ensenyar semblances i diferències. té una similitud evident al Sfumato dels Llum de fideu. Cedir el micròfon és lúdic i agradable, però es corre el risc que algú, involuntàriament, vulgui transcendir molt més enllà distanciant-se del joc minimalista proposat No hi ha definicions com a Definicions ambulants. Simplement és observació traspassada a la paraula i al diminutiu, com un joc infantil que el públic, majoritàriament, està disposat a jugar-hi, un cop queda clar el codi de la “obreta de teatret”, que es present a l’Escena Poblenou en format de woking progress.