La companyia Ponten Pie ha destil·lat el seu llenguatge. Van sorprendre amb un desenfadat Copacabana (2009, Fira Tàrrega). Amb els anys –i amb una trajectòria internacional immensa– s’han anat traslladant a mons onírics per a canalla (Loo i Bajau), o per a un públic inquiet (Àrtica). La proposta de Cau s’adreça als joves adolescents. És un conte infantil, amb espai escènic per a criatures, però un relat que es va enfosquint i va sent cada cop més cruel i devastador. Un malson que persisteix.

La dificultat de Cau és que confon amb la posada en escena. L’escenografia molsuda i amb els seients molt junts perquè hi càpiga molta canalla recorda a peces per a criatures. Sembla un espai que ha d’estar carregat d’estímuls, amb un conte d’anar a dormir un punt tètric (com el de Hansel i Gretel) i una filla del llenyataire que no acaba d’aparèixer mai, i que no li fa cas. Sota aquesta pàtina, però, hi ha una valenta mirada al malson. Lewis Carroll és un autor mig maleït amb contes fantàstics com l‘Alícia al país de les meravelles, però una sospitosa relació epistolar amb menors que, avui, podria ser denunciable. Per aquí, va fent forat l’obra, després d’un inici molt dilatant. En aquesta voluntat de perdre l’espectador, de poder fer un gir final (i després encara un altre), que denota una amargor molt profunda, hi ha una sensació de fer massa voltes per acabar deixant apuntat el quadre final, entre tendre i desolador.