Ponten Pie son una companyia valenta, amb ganes d’arriscar i explorar nous llenguatges. Aquesta és una de les conclusions que podem extreure de Cau, un espectacle de caire oníric, per a públic adult, en que experimenten amb diversos mecanismes tècnics i efectistes, encara que no sempre efectius.

El primer que ens crida l’atenció és l’espai sonor creat per Eslàstica: veiem l’espectacle doblat amb auriculars que, a mes de permetre que cadascú triï el seu idioma, reforcen la intensitat dels sons, com una versió de l’ASMR amb un sentit dramatúrgic que no descobrirem fins al final. La segona sorpresa és l’espai escènic de Sergi Ots i Mariona Moya, una mena de caixa rectangular de petit format recoberta d’arbres, alguns troncs de fusta físics i altres sobreimpresos a les teles que fan de parets. Al terra, una catifa suau que simula el terra de la muntanya i que cobreix també tots els tamborets on s’asseu al públic. Durant l’espectacle, l’escenografia juga amb tota mena d’estímuls sorpresius, amb elements que cauen del sostre o que apareixen del forat o cova que predomina a l’escenari. També la il·luminació de Quim Algora és complexa, plena de canvis, amb jocs d’ombres i moments d’acció fora de camp. Tots aquests elements, combinats amb una dramatúrgia d’Eu Manzanares on abunden les repeticions, generen una atmosfera d’estranyament.

Certament, ajuntar tota aquesta tècnica i materials és una feina molt laboriosa. I amb tot, el resultat no acaba de funcionar. La conjunció de tants elements que expressen raresa i repetició fan que el públic perdi la connexió amb l’espectacle, per més que al final tot tingui un sentit en la història que s’explica. El moviment casi coreogràfic ideat per Olga Cobos i interpretat per Neus Masó i José Pedro García Balada no acaba de lluir en un espai petit i fosc i la suma d’elements tecnològics fa que el conjunt perdi volada. En definitiva, la saturació ofega la peça. A vegades menys és més, i tot i els esforços i les bones idees, tenir molts ingredients no fa un bon plat si no es combinen de forma equilibrada. Celebrem el risc, per més que a vegades comporti caure.