De la mà de la jove companyia catalana Marubo, capitanejada per Marta Ruiz, entrem en el present i passat d’un grup de residents de la RAC (Residència Alt Camp) de Valls. Les seves veus serveixen de guia i ens atrapen en el deliciós espectacle Allò pendent, una creació de site specific que recorre les estades de la senyorial casa museu Canals de Tarragona. Les emocions flueixen des del primer moment gràcies a la gran feina del col·lectiu, tant en la selecció dels àudios com en la acuradíssima posada en escena. Darrere hi ha un any de trobades i intercanvis amb aquest col·lectiu de la tercera edat que és l’ànima del projecte.

El públic –només 18 persones-, amb auriculars, entra primer en una gran sala on recrearan alguns quefers de la residència. Suau gimnàstica i bingo. Després, en grups petits, es visiten altres estades, algunes minúscules: la cuina, el lavabo, un petit museu del Barça… Escoltem els anhels de Dolors, Isabel, Joan, Joana, Margarita, Pilar i Teresa. Com afronten la mort i estiren el fil de la memòria. Toquen la fibra de qui els escolta amb uns relats carregats de sentiment. Hi ha nostàlgia i resignació, però també un present molt viu.

Secrets d’una llarga vida

Ens fan riure i plorar mentre ens revelen els seus secrets més íntims. Parlen de les cames de Carles Rexach –“que boniques eren!”, de les misèries de la guerra –“nosaltres no teníem res, ara ho tenen tot”-, de l’amor platònic per Tom Jones, de les oportunitats perdudes. “No vaig trobar a un bon home per a casar-me. Ara els meus fills em cuidarien. O potser no. Ara cadascun va pel seu costat…”, raona una octogenària, mentre una de les actrius vesteix de núvia a una espectadora. També revelen desafectes –“la meva sogra, amb el caràcter que tenia, no estarà en el cel; tal vegada en el purgatori…” i últimes voluntats: “Jo vull que m’enterrin al costat de la meva mare. Amb el meu marit i fills, no. Amb la meva mare”.

Amb alguns elements de attrezzo –fotografies antigues, llums de festa…- les estades cobren vida mentre se succeeixen els relats i aquesta saviesa de l’experiència guanyada amb l’edat. Un meravellós homenatge als nostres avis i àvies en aquests temps marcats per la idealització de la joventut. Cal escoltar més la gent gran.