Sota les postals turístiques hi ha una altra postal, que és la de la persones, i cal respectar-les. Amb aquesta premissa, el navarrès Jomi Oligor i la mexicana Shaday Larios, integrants de la companyia Oligor i Microscòpia, van crear La melancolía del turista, un viatge íntim a dos paradisos perduts, Cuba i Acapulco. Ho recreen a través d’un artefacte d’imatges analògiques, un teatret replet d’engranatges. Recorren al vell art de les llums i les ombres, les miniatures, les fotografies en sépia, joguines, figuretes, retalls de revistes, souvenirs i fins a un telefèric de fotos circulant per un cable.

Amb gran habilitat, Oligor i Larios despleguen la seva màgia artesanal per a compondre i descompondre les escenes sobre el petit escenari muntat sobre una taula i llançar-nos una mirada crítica a l’imaginari del paradís i a aquest concepte del turista que ha engolit al viatger. Proposen un teatre documental guiat pels objectes que s’assenteixi en la proximitat amb el públic, estenent el seu halo poètic per la reduïda platea.

Detectius melancòlics

Qual detectius melancòlics, als dos creadors els agrada rastrejar la memòria guardada en postals i objectes amuntegats en rastres i mercats de tot el món. A Mèxic es van topar amb una postal molt repetida. L’espectacular salt d’un clavadista en La Quebrada d’Acapulco. Eren els anys daurats d’un racó vacacional que fa mig segle va ser pres pels famosos –Johnny Weismuller, el Tarzan més reconegut, està enterrat allà, envoltat d’hotels abandonats-. Llavors alguns joves es llançaven a la mar, jugant-se la vida, per les monedes dels visitants. Oligor i Larios van buscar al clavadista de la postal i ho van trobar. Es deia Juan Obregón, El Peque, i va morir durant la covid, poc després de deixar el seu valuós testimoniatge per a aquesta obra. La seva història els serveix per a representar la contrapostal d’aquest lloc ara decadent i perillós que busca revelar-nos una altra mirada al consumisme turístic. Ens envien aquesta imatge del passat ressignificada amb la vida del seu protagonista. La veritat és que ens quedem amb ganes de saber més de El Peque, que va tenir una fulgurant carrera amb els seus increïbles salts.

La narració flueix amb delicadesa i ritme pausat i abans d’arribar a Acapulco fa escala a l’Havana. Allà està Guillermina Delis Barrientos, amb el seu pur. Oligor i Larios ens porten el seu relat i el seu fum. Capturat per centenars de càmeres desconegudes, el seu rostre atrotinat ha recorregut el món, encara que ella mai va sortir de la seva Cuba natal. Ha aparegut en revistes, diaris i àlbums de fotos, algunes furtives. Guillermina és la resposta a com ens apoderem d’aquests llocs i gents que visitem, com ens comportem i envaïm el seu paisatge i el seu paisanatge sense demanar permís. Una venedora d’havans, convertida en souvenir en un altre paradís perdut, o que només ho va ser en un imaginari enganyós. Un país, Cuba, i una ciutat, l’Havana, on els nens, de grans, volen ser estrangers.