Si Pepe Rubianes aixequés el cap, ell que va patentar l’ètnia galaicocatalana —tot pregonat que era “galaic” perquè havia nascut a Galícia, tot i que no hi hagués viscut quasi mai, i català perquè sempre havia viscut a Catalunya, tot i que mai hi va néixer—, aquesta comèdia de Ferran González (Barcelona, 1980), compositor també de les peces que integren la tenebrosa banda sonora de l’espectacle, li semblaria una picada d’ullet a la seva trapelleria identitària.

I és així perquè les dues protagonistes de «Fisterra» i d’una trama més que esbojarrada mantenen un joc de llengües entre el gallec i el català i fan constants referències a alguns dels tòpics que caracteritzen cadascuna de les dues maneres de ser.

Una taxista i una viatgera. Dues cares d’una mateixa moneda: la de dues dones en maduresa que han pres una de les decisions més importants de la seva vida, i que és prudent no desvelar aquí per no trencar l’enjòlit, perquè l’obra té aires de thriller passat pel registre de la comèdia, un thriller que no és ben bé un thriller, això sí, com deia, completament un thriller galaicocatalà i, per acabar de reblar el clau, amb gaita inclosa.

La comèdia, que ja es va estrenar la tardor del 2024, fa ara l’agost, mai més ben dit, amb una recuperació que permet respirar enmig d’una onada de calor i amb els ulls posats en els incendis de Galícia —ai, quan la taxista llença el cigarret a la cuneta!— en un dels paisatges per on imaginàriament transcorre la trama de la comèdia «Fisterra», amb un taxi més que gallec, però de textura que sembla que sigui de goma masticable, que és una imaginativa i juganera creació de Pablo Soca García i Fernando de Blasi, i que permet una dinàmica mobilitat de les dues viatgeres, com un joc d’entrades i sortides de la típica comèdia de portes i finestres.

«Fisterra», el municipi de la costa d’A Coruña on s’acaba, diuen, el turístic Camí de Santiago i, posats a fer llegenda, on a la punta del seu cap diuen que s’acaba també el món occidental, és la destinació de la viatgera (l’actriu Marta Tomasa) i el lloc on no voldria arribar la taxista (l’actriu Gemma Martínez).

Amb aires de gènere negre, barrejats amb una interpretació que, sobretot pel que fa a l’actriu Marta Tomasa, és inevitable de no comparar amb alguna de les senyores típiques catalanes de barri de La Cubana, la trama s’acosta a la road movie o a la pel·lícula de carretera, cosa que no evadeix quan, ja d’entrada, projecta els títols de crèdit a la gran pantalla.

A l’actriu Gemma Martínez li toca el paper de la taxista tocada per la bravura de la costa gallega que ella reforça amb el deix de l’entonació del parlar gallec tot i que diu que de jove es va criar a Catalunya. Les dues es recorden de la parella cinematogràfica Thelma i Louise, però aquesta és només una referència per la seva emblemàtica i generacional fugida i no pretén en cap moment fer-ne una seqüela.

Al costat de l’espaterrant interpretació de les dues actrius, el guió de Ferran González manté, entre ratxes d’humor, tot de girs que potser no sorprendran més del compte perquè es veuen venir, però que, conduïts per la direcció de Xènia Reguant, fan el seu efecte per la volada que agafa la història i la constatació que, per molt grossa que la diguin i que la facin, sempre pot ser encara una mica més grossa del que era previsible.