Foc i Lloc

Des de quan la humanitat ha tingut la necessitat d'arrecerar-se? Un sofà és la metàfora de casa (One hand show de Nico Baixas ho retrata còmicament). Per això, Emma Riba càrrega una butaca a les espatlles i prova de resguardar-se en aquest descampat. Aquest cop no hi ha un personatge antagònic, si no és el mateix públic, que la mira, mentre ella els interroga sense paraules, constantment. Quan els homínids van baixar dels arbres i es van desplaçar com a bípedes van trobar les coves com a primers abrics. Però la proliferació de les comunitats, o les persones rebutjades com aquest personatge, devien necessitar un altre amagatall diferent de l'abric d'on se l'havia expulsat. Aquí és on naixerà la troballa d'amuntegar pedres i plantes per trobar-se recollida. L'homo faber (com intuia  Quim Giron a Fang) perfecciona la tècnica a partir dels errors, aprèn equivocant-se. Així mateix, Riba va millorant l'equilibri de la butaca, procés a procés. En aquest treball es produeix la paradoxa: per a aixecar un mur ha necessitat desmembrar un paisatge. La humanitat construeix a partir de la destrucció natural. Seguint aquesta hipòtesi dramatúrgica, potser per això, la van expulsar de la cova i la van treure del foc, que ara procura conservar. Irene Vicente, que convidava al Grec 2025 a resguardar-se en un Oasi en plena ebullició turista de Barcelona, ara és la dramaturga d'aquest treball d'una aparentment solitari i de supervivència. En realitat, tots som nàufrags de l'oceà de la soledat.

També canviant d’ubicació però mantenint el paisatge sota els arbres, va tenir lloc l’estrena de Foc i lloc, de la ballarina andorrana Emma Riba, molt vinculada a Barcelona –forma part del col·lectiu La Súbita i l’hem pogut veure com a intèrpret al Cèl·lula #4 de fa dos anys, així com a la recent estrena de la instal·lació Oasi d’Irene Vicente, assistent de direcció i escriptora del text d’aquesta peça. Foc i lloc és un solo que combina la dansa amb certa teatralitat, un punt d’habilitats pròpies del circ amb objectes i un text que lluny de donar-nos les claus de lectura, amplia l’abast poètic de l’espectacle amb una capa més de significat i reflexió sobre el què vol dir tenir un lloc en el món, un espai on sentir-se com a casa i poder arrelar per créixer. A partir d’una idea dramàtica molt senzilla –intentar col·locar una butaca de tal manera que faci d’aixopluc quan plou, o poder “escarxofar-s’hi” còmodament–, Riba encara un personatge universal que ens fa connectar a tots amb una experiència, pròpia o aliena, de desemparament; cosa que avui dia ja no només ens fa pensar en la gent sense sostre (cada cop més nombrosa), sinó també en la crisi de l’habitatge i la sensació d’expulsió de la pròpia ciutat, o fins i tot en les adversitats del fet migratori de la població del sud global. Justament perquè el punt de partida era prou clar i senzill, al meu parer l’espectacle s’allargava una mica massa, fent-se redundant en la mateixa idea. Però el que més vaig agrair és una poètica filosòfica que explori, amb tanta cura i contundència alhora, conceptes tan fonamentals com llar, lloc, terra, arrels, habitar, pertinença, etc., tots ells amb una fort ressò en el concepte de món en la filosofia d’Hannah Arendt, pensadora que ignoro si s’ha pres per referent a la peça, però que és del tot pertinent per pensar avui el nostre present.