Durant quatre dies, els ballarins i coreògrafs Guillem Jiménez i Luqui Lagomarsino han compartit un Duplex Studio a l’Antic Teatre, una coproducció pròpia emmarcada dins del Festival Grec i una oportunitat única per a veure dos talents fusionats en un de sol. A petició dels artistes, el públic entra a la sala pels camerinos, i no només se’ls troba ja a escena -cadascú a la seva- sinó que contempla, com un voyeur, el seu espai privat. Una escenografia austera, amb tot just quatre elements d’atrezzo, com unes botes llençades a terra o una tassa amb el líquid vessat i escampat. I una tarima en un racó, que esdevé alhora metàfora física i mental. No importa la naturalesa de la seva relació, sinó com es comuniquen i com interactuen, sovint sense ni tan sols mirar-se, ni de reüll, però perfectament compassats.

Jiménez, creador i director de la companyia barcelonina laSADCUM, i Lagomarsino, argentí instal·lat a Amsterdam, casen els seus respectius estils, a voltes distants, per a crear un tot que bascula entre la dansa i la performance, amb tocs humorístics. Duplex Studio, amb una durada de cinquanta minuts, té dues parts: la primera, muda; la segona, amb música i bucòlics sons de natura. No deixa de ser hipnòtic deixar-se portar tan sols pel moviment com a eix vertebrador sense que hi hagi distraccions ni floritures. El cos com a eina d’expressió i el maridatge de pràctiques escèniques diferents.

Tots dos tiren d’allò que tenen més a mà, inclús en el vestuari. Texans, samarreta, jersei, mitjons. Un duo de ballarins que ni es toquen però que van sincronitzats i es controlen. La tarima és casa, és refugi, és espai segur. L’exterior és amenaça, i cal temptar el terreny amb la punta dels dits del peu abans de submergir-s’hi, com fem a la piscina. Però la tarima també és el pis de dalt d’aquest dúplex ignot al qual se’ns deixa mirar pel forat del pany. La peça compta amb l’assessorament artístic d’Amador Alina Folini, i Valentina Azzati firma la il·luminació. Una proposta, sense dubte, estimulant.

Un cadavre exquis II, de Pau Aran

La mateixa setmana, a l’Ateneu Barcelonès, dins del seu cicle ‘Juliol a la fresca’, el també ballarí i coreògraf Pau Aran va presentar Un cadavre exquis II, una peça amb una alegria desbordant i  encomanadissa. L’artista, que ha treballat amb Pina Bausch i amb Sidi Larbi Cherkaoui, entre d’altres, ha creat una proposta on vol “parlar de l’agraïment, perquè fer-ho de la bellesa em sembla pretensiós”, diu. Parla d’ell, de la seva família, aspectes de la seva trajectòria, com quan es va dedicar al jazz modern o als balls de saló. Aran apel·la a la necessitat de conèixer llocs i experiències. I llença un sentit agraïments al pare i a la mare, i als seus mestres. No obre la boca, tot és una veu en off d’ell mateix.

Un cadavre exquis II també és una peça que combina el silenci i la música. En té prou amb tres cadires, una bola de mirallets i una tela de color porpra que delimita l’escenari. Vestit de colors clars, i amb calçat còmode, fa una brillant demostració de l’artesania del moviment, amb una potent presència escènica. I la capacitat de plantejar preguntes al públic: “com estàs? Què et mou? A mi em mou la recerca de l’amor. Vull comunicar-me i prou”. L’espectacle clou bruscament, perquè desmunten i recullen l’escenari mentre ell encara hi és. Aran s’aferra a un dels altaveus com si fos un salvavides.