Com hem arribat fins aquí? Potser alguna vegada  heu fet o us heu fet internament aquesta pregunta, davant el caire que han anat adoptant les coses , ja sigui a nivell individual, ja sigui dins d’algun dels grups humans als quals pertanyeu. I el primer grup al qual pertanyem tots els humans i el que inapel·lablement acostuma a marcar-nos més de per vida (també  qui no l’ha tingut mai queda marcat  per la seva absència), és el grup familiar.

Un petit grup familiar integrat per una mare, un pare i un fill , és el que protagonitza precisament el ja molt premiat tercer espectacle de la companyia basca Kulunka Teatro. I són els mateixos integrants de la formació els que , en el text de presentació de l’obra, ja ens diuen que els seus personatges ,arribat un determinat moment de la seva historia  familiar, semblen preguntar-se atònits com han pogut arribar al límit al qual han arribat. Un límit que –diguem-ho sense embuts- arribat aquest moment crític, voreja la tragèdia.

Em sap greu haver-vos  fet un petit espòiler, però cal tenir les coses clares. Si heu vist alguna imatge de l’espectacle o el seu cartell publicitari, ja us haureu fixat en les màscares que llueixen els seus protagonistes i en i la crossa que porta entre mans el nen de la casa, i que ens fa saber que es tracta d’un nano amb “necessitats especials” (poseu aquí l’eufemisme que més us agradi). I això, pot haver-vos portat a conclusions errònies.

Som davant d’una proposta plena de tendresa que aborda amb delicat humor la dinàmica i els entrebancs quotidians als quals s’enfronta aquesta família? Doncs ,sí: durant una bona estona, aquest és el tarannà que adopta el muntatge. Però , tal  i com diu també Kulunka Teatro, la vida dóna moltes voltes . I per això mateix, per tal de visualitzar ben gràficament i metafòricament  les voltes que dóna la vida, res millor que situar aquests personatges damunt un escenari giratori amb tres espais interconnectats però diferenciats que poden ser més de tres en determinats moments, però que no surten mai de la llar d’aquesta família.

D’altra banda, l’estupenda ( i força complexa a nivell logístic ) resolució escenogràfica , indica també amb el seu perpetu moviment circular una altra realitat: més enllà que la vida doni moltes voltes, sovint ens recorda que donem les voltes que donem, sempre acabem tornant als escenaris vitals que ens han deixat marcats, de la mateixa manera que els cavallets d’un carrusel acaben sempre tornant al punt de partida. Cal fixar-se sense anar més lluny en la forma com Kulunka inicia el seu espectacle amb una imatge gens tranquil·litzadora, el sentit de la qual només podrem entendre quan arribi el dramàtic tram final de l’obra.

Però, per què porten màscara ,aquests personatges? Doncs, perquè des que la companya va estrenar fa ja tretze anys aquella altra estupenda obra titulada “André y Dorine” , la màscara forma part indissociable del seu tarannà creatiu. Com ho és també l’absència de llenguatge verbal. La parella d’ancians d’aquella història no necessitava utilitzar cap paraula, per explicar-nos la lluita que mantenia per tal d’impedir que la malaltia de la desmemòria pogués esborrar els records del seu amor. Els tres membres d’aquesta família, no precisen tampoc d’elles , per transmetre’ns el drama cap el qual enfila una convivència que abans funcionava a ritme de comèdia.

Com sabien ja els antics grecs, les màscares , malgrat les aparences, no en tenen res d’estàtiques: sense canviar d’aspecte poden comunicar-nos els més variats estats d’ànim. I Kulunka ens ho torna a demostrar , tot demostrant-nos alhora que quan la dramatúrgia està tan ben greixada com la plataforma giratòria damunt la qual es mou, la versatilitat de les màscares pot resultar tan contundent com les exhibicions interpretatives d’un actor sortit del Actors Studio.

Gràcies a les màscares,  al giratori, i a la destresa  física de tres intèrprets que sovint semblen molts més perquè interpreten més de tres personatges i fins i tot aconsegueixen que a l’escenari vinguin  a coincidir dos presències separades d’un mateix personatge, podem anar recorrent les vicissituds d’aquest grup familiar. I us avanço que en elles hi tenen cabuda ben dolorosos temes i alguna que altra situació extrema . Tant els uns com les altres , abordats amb sensibilitat i reflexiva contundència sense treure’s una màscara que , enlloc d’ocultar-lo, deixa a la vista el conflicte.