A la Sala Atrium s’ha pogut veure durant quatre dies Compto cada passa meva sobre la terra, una obra que Lluïsa Cunillé va escriure per a Oriol Genís i que dirigeix Xavier Albertí. L’actor interpreta un quiosquer que, a les portes d’una operació cardíaca de risc, sent la necessitat de mirar enrere i tornar sobre les seves passes. El muntatge, una producció de Teorema Teatre, tornarà a principis de la temporada vinent.

L’actor, amb una bata blava de pacient hospitalari, es gira vers el públic, allà on situa el seu interlocutor, l’home amb qui li ha tocat compartir habitació i a qui s’adreça en vigílies d’una delicada operació de cor. Diu recordar-lo vagament d’haver-lo vist fa molts anys al seu quiosc: “Jo tinc força memòria per a les cares, per a la gent”. L’altre, un empresari accidentat que ben aviat rebrà l’alta, es diu senyor Pauli –aquest nom ja apareixia a La nit– i és “la mena d’home que no fa mai una sola passa que no hagi calculat abans”.

Com en altres obres de l’autora, el personatge que parla sembla trobar-se en una mena de llimbs. El monòleg el posa en situació de comunicació amb el públic, perquè l’interlocutor a qui s’adreça, real o virtual, és invisible i inaudible. El títol mateix apunta a la idea de passar comptes, i això comporta accedir a una part que generalment roman oculta, com un secret molt ben guardat. Es produeix una suspensió temporal, pròpia d’un impàs d’espera –la subjectivitat mana– que ens situa en una tessitura de revelació.  És la nit de la veritat, per més que aquesta sigui espúria i esbiaixada, o adopti diferents disfresses. Deia un personatge de La nit que “L’únic al·licient en les relacions personals és que et malinterpretin o que et confonguin amb algú altre”.

El relat confessional ens porta fins a la joventut del quiosquer, que somiava a marxar de la seva ciutat natal i va estar temptat fins i tot d’entrar a treballar en un circ –equiparable potser al Gran Teatre d’Oklahoma de Kafka, en la mesura que oferia una promesa de llibertat– per defugir el seu destí de custodi del quiosc. Les seves escapades i flirtejos amb la il·legalitat ens recorden el personatge del fill a Boira –ben aviat al TNC–, atrapat en un ambient familiar sense expectatives i fascinat per un astronauta soviètic –com el d’aquí ho està per un domador txec, relíquia d’un altre temps–.

El quiosquer que no volia ser-ho tenia molt clar que tot caduca –“en un quiosc tot […] es fa vell més de pressa que a la vida”– i va convertir-se en “un expert en la lectura ràpida per interès i necessitat”. Evoca la rutina del seu pare –“un home lacònic, eixut de paraules”– amb una petita partitura de gestos que al·ludeixen a la seva manera de col·locar els diaris i de cargolar els cigarrets. Poc podia imaginar que amb els anys acabaria com ell: conscient que les rotatives giren però els temes es repeteixen, va deixar de llegir per mirar directament el món “des del forat del quiosc que emmarcaven diaris i revistes”. Té molta gràcia, si revisem la producció de Cunillé –Passatge Gutenberg, El carrer Franklin, el viatger d’Islàndia–, que l’últim que el quiosquer hagi llegit sigui una sèrie de fascicles sobre els grans inventors de la humanitat. I La Bíblia il·lustrada.

El quiosquer és un personatge crepuscular: viu el final d’una etapa personal –pot ser, fins i tot, que estigui a punt de marxar d’aquesta terra on tant ha caminat, ni que sigui de casa al quiosc i del quiosc a casa– i representa una època històrica en fase terminal. En certa manera, el canvi de paradigma –tecnològic, econòmic, relacional, cognitiu– que està suposant la segona dècada del nou segle podria comparar-se a la reconfiguració en termes geopolítics i culturals que va patir el món després de la caiguda del mur de Berlín. Una espessa boira ho cobreix tot.

Aquest personatge anònim compta amb una mirada pròpia sobre el món. Ha estat testimoni de moltes injustícies, però només ha pensat a salvar-se ell, i ara és tard per rescabalar el que ha deixat de fer per por o per covardia. Si El jardí anava de funcionàries, aquesta peça ens presenta un autònom preocupat només pel seu petit negoci familiar. Però hi ha també el dilema moral que té en relació amb la seva esposa. Una història ben novel·lesca d’elefantes i domadors ve a situar de manera obliqua, al més pur estil Cunillé, la qüestió dels abusos i opressions atàviques sobre les dones.

El text, molt ben construït, flueix de meravella, gràcies al seu ritme intern i a la modulació que li imprimeix Oriol Genís, portador d’una gran veritat. Empès per l’excitació de recordar determinats moments, el seu personatge mostra a estones un to vivaç i bonhomiós, enriolat –alguns detalls els explica amb molta gràcia–; cap al final es mostra molt més reconcentrat i abatut, conscient de les seves omissions culpables i turmentat per escrúpols morals. Cal destacar la humilitat amb què es lliura i la simpatia natural –la comprensió– que desperta. Mira cap endins amb franquesa i alhora té clar que la presència de l’altre –la nostra “escolta atenta”– esdevé la coartada necessària per fer-ho.

És l’hora de la veritat. El quiosquer confessa i és com si deixés el seu destí en mans d’un altre. L’operació cardíaca –o la seva avantsala– és una experiència-llindar que l’obliga a passar comptes amb la pròpia consciència: “cal anar-hi net, tant per dins com per fora, i buidat del tot, si de cas tan sols amb el teu nom i cognoms al cap per si algú te’ls demanava”. La descripció dels protocols hospitalaris fa pensar, per la manera ambigua i suggeridora com està escrita, en la preparació d’un ritual funerari. Els espectadors ocupem el lloc dels jutges de l’inframon, com en una rèplica més esperançada a Vespres de la Beata Verge, aquell text d’Antonio Tarantino –catàbasi a empentes i rodolons– que Genís va fer-se seu tan increïblement bé. O som, potser, ànimes del mateix purgatori.

Crítica publicada a Núvol el 27 de juliol de 2025