Flipa, peiot! És molt probable que Sergi Pompermayer desconegui la cançó de Chava Flores sobre Pobre Tom. Amb un sarcasme tràgic, narra aquella peripècia dels perdedors que també aflora a Grand Canyon. En realitat, els perdedors semblen estar tallats per un mateix patró. El repte és donar-li la consistència al personatge que sigui empàtic, imperfecte i un punt tràgic. Eu Manzanares ho ha desplegat en les seves peces com ara Lo nuestro, Dopaland o Nessun Dorma. L’autor que ja havia estrenat Amèrica a la Villarroel (on es denunciava, amb un cert maniqueisme simplista, els esclavistes catalans), imprimeix un rol de classe treballadora, per empoderar-los i també riure’s tendrament de les misèries: Grand Canyon és un conte fantasiós, amb uns personatges eternament perdedors que busquen guarir-se les ferides amb la dignitat del que ha provat de lluitar; sovint amb les armes equivocades.

Joan Carreras és Pere un protagonista èpic exbateria frustrat, davant de la constància d’Àngela (Mireia Aixalà) i d’un inconformisme de Ruby (Maria Morera), que provocarà el conflicte arran de les lletres de la seva cançó de trap. Al costat, Tatiana (Mar Pawlowsky) aporta el costat més intrigant, Miqui (Eduard Buch) el perfil d’esquerres interessat i Joan Josep (Guillem Balart) un jove perdut, amb zero empatia i una extrema necessitat d’amistat que resulta violentament còmic, fins a un quadre desesperadament agressiu.

Aquesta és la segona direcció de l’actor Pere Arquillué després de jugar amb la comèdia de bulevard Un déu salvatge de Yasmina Reza. Coneixedor del perfil del protagonista (recorda l’aire del seu Johnny Byron a Jerusalem, per exemple), no ha de forçar res perquè les bombes i els girs esclatin davant la sorpresa del públic.

Potser l’únic que es pot retreure al muntage és aquesta necessitat de tancar excessivament una peça que, fins llavors, ha volat carregada d’insinuacions , de relacions trencades, perdudes, prohibides, d’aquells petits enganys en què es forgen les vides de tot mortal i carregat del desig de perseguir un somni com el de resseguir la Ruta 66 amb una autocaravana, veure el Grand Canyon i tenir la playlist ja seleccionada. El Pobre Tom, efectivament, seria un contrat a la llista de rock amb un solos de bateria pletòrics.