• Skip to primary navigation
  • Skip to main content
recomana
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE
  • Home
  • /
  • Grand Canyon
  • /
  • CLUB DESL 27: RESERVAT EL DRET D’ADMISSIÓ
CRÍTIQUES
Grand Canyon Bona
Ramon Oliver
PER: Ramon Oliver
Per abraçar Per estremir

VALORACIÓ

7

ANAR A FiTXA DE L’OBRA

CLUB DESL 27: RESERVAT EL DRET D’ADMISSIÓ

Publicat el: 21 de juliol de 2025

CRÍTiCA: Grand Canyon

 

Tots els clubs del món, incloent-hi els menys estrictes i prestigiosos, tenen un mínim de normes sense el compliment de les quals, no te’n pots fer soci: en cas  contrari, ni serien clubs, ni serien res.  I hi ha un club en concret la normativa del qual et pot semblar insuperable, per molt que sàpigues que pertànyer a ell , dóna molt de prestigi. Parlo del cèlebre Club dels 27. Per entrar-hi has d’haver demostrat el teu talent musical en el territori del rock o del pop. Fins aquí, cap problema, si et creus prou dotat com per a superar el tràmit.

 

Però la segona condició, ja resulta més feixuga: per aconseguir el carnet has de convertir-te prèviament en un bonic cadàver. Recordeu aquella frase atribuïda a un James Dean que no la va pronunciar mai?: “Viu ràpidament, mor jove i seràs un bonic cadàver”. Certament, encara que mai no hagués dit aquestes paraules, el rebel sense causa va saber atènyer-se a elles ,i es va estavellar conduint el seu Porsche quant tot just havia complert els vint-i-quatre anys. Convertir-te en llegenda implica sovint pagar un fotut peatge.

 

Però tampoc cal precipitar-se. Per entrar al club dels vint-i-set, li haguessin restat encara tres anys, cas que hagués pogut demostrar uns dots musicals comparables als de Jimi Hendrix, Brian Jones, Janis Joplin, Jim Morrison, Kurt Cobain o Amy Winehouse, per esmentar només els més famosos membres  (si us fa il·lusió afegir-hi un nom hispà, aquí teniu el cas de Cecilia) de tan selecte club.

Al Pere de “Grand Canyon” interpretat per Joan Carreras amb el seu talent habitual li hagués fet certa il·lusió entrar en aquest club ple de gent a la qual admira : la seva samarreta Janis Joplin en dóna bona mostra. I el fet  que algú pugui confondre l’intèrpret de “Cry Baby” amb Madonna, el treu de polleguera; on anem a parar! Però, com quedarà clar al llarg  de l’espectacle, en Pere ,encara que sovint l’hagi malbarat , s’estima massa la vida com per desitjar convertir-la en una d’aquelles morts que et dóna accés a la immortalitat.En Pere gairebé li dobla l’edat als membres del club. Però quan en tenia vint-i-set , encara era objecte de certa mitificació casolana que feia d’ell aquell  rocker aspirant a llegenda sorgida del món rural que hagués pogut menjar-se el món… si no hagués sigut perquè va calcular malament les possibilitats que fos el món qui se’l mengés a ell.

 

Ara, en Pere , sobrepassat pel fracàs,  pels seus petits excessos autodestructius i per aquestes maleïdes rampes que poden convertir les seves cames en amenaçants criatures adormides dotades de vida pròpia, sobreviu a un cau deixat de la mà dels deus i situat a la Catalunya profunda, en companyia de la seva no menys frustrada dona. I  d’una filla que, seguint-li els passos de la dèria musical però tot dedicant-se amb rauxa al trap alternatiu, ha oblidat el cas de Pablo Hasél i d’altres rapers poc respectuosos amb l’ordre establert, i s’ha dedicat a ficar-se amb la més regia de les nostres famílies, sense calcular-ne les conseqüències. Conseqüència: ara la nena té molts números per acabar entre reixes.

Al primer lliurament de la seva  trilogia americana, Sergi Pompermayer ens va fer entrar a les boniques residències de la més alta burgesia catalana, tot fent-nos viatjar pel temps per tal de recordar-nos que els catalans fem coses, i que aquestes coses, no sempre són del tot boniques: haver-li tret profit a l’esclavatge , no ho va ser gens ni mica. Però aquest cop, opta per deixar els burgesos gaudint dels seus privilegis, i visitar entorns i domicilis gens privilegiats. També en ells s’escola puntualment alguna que altre referència a aquell tràfic d’esclaus que potser va contribuir a fer augmentar la prosperitat de les catalanes terres .Però el que trobem a l’escenari és una colla de “losers” dibuixats segons la més estricta tradició del que ha de ser un “loser” a temps complert.

 

En Pere passa les seves hores mortes ( que són molt més nombroses que les seves hores vives) en companyia del Joan Josep , un noi força més jove , però ja tant o més perdut que ell mateix, al qual dóna vida Guillem Balart amb aquella capacitat per robar qualsevol escena en la qual surti i fer-se la del tot seva que ve demostrant des de fa ja força temps. I cal dir que si el Miqui d’Eduard Buch no el treu a punta-peus del ben trist establiment en el qual comparteix cerveses i brometes amb en Pere, és perquè el negoci del Miqui tampoc dóna tantes alegries com per poder prescindir així com així d’un parell de clients fidels.

 

Aquest panorama és contemplat  des de l’altra banda de la carretera per la prostituta russa interpretada per Mar Pawlowsky: quan ets una prostituta russa susceptible de rebre qualsevol dia una pallissa per part d’un client ( o fins  i tot, d’un no client) que es creu molt superior a tu, sempre t’ho mires tot des de l’altra banda de la carretera. Especialment , si estàs en mans d’un autor que , segons pròpia confessió, de jovenet també tenia molt mitificada Amèrica. I que de gran, tot visitant aquell Monument Valley convertit per John Ford en el més insuperable paisatge de la mitologia nord-americana, es va trobar cara a cara amb el rostre pel-roja  que li va recordar que també ell, era hereu dels vells colonialistes que havien convertit la seva tribu en poc més que un souvenir per a turistes.

 

Pompermayer, sense moure’s en aquest cas ni un moment del principat com sí feia al pròleg de “Amèrica”, ens fa viatjar des de la mitologia cap a l’Amèrica impossible dels desheretats de la terra, construint una ficció que  sembla més sòlida quan es mou per terrenys domèstics en els que qualsevol rampell mitològic sembla fora de lloc, que quan es mou per territoris un xic massa simbólics. En aquest sentit, “Grand Canyon” em sembla una obra millor construïda que la molt aclamada “Amèrica”, perquè pel seu paisatge s’hi mouen com a mínim un parell de personatges dotats de veritable entitat humana més enllà de l’entitat estereotipada que sovint mostraven els personatges de l’anterior obra.

 

Tant en Pere com la seva dona, ficada sota la pell de la sempre excel·lent Mireia Aixalà, adquireixen la dimensió reservada als grans personatges teatrals. Per contra, la Tatiana de Pawlosvsky queda atrapada pel simbolisme del personatge; el simbolisme es menja el personatge, i fa del tot  inversemblant la història d’amor redemptor que Pompermayer introdueix una mica amb calçador. I si en Joan Josep té una presència tant potent, és perquè ,com ja ha quedat dit, Balart és capaç de transformar-lo, ajudat  per l’excel·lent direcció de Pere Arquillué,  en un esser magnètic, malgrat que la turbulenta personalitat del personatge doni salts un xic necessitats de més definició dramatúrgica.

D’altra banda, Pompermayer no pot evitar lliscar cap el tòpic quan entra en un al·lucinogen episodi indi amb ressons de “Els ensenyaments de Don Joan”, l’ara ja força oblidat  assaig antropològic ple d’experiències indígenes ben psicotròpiques escrit per Carlos Castaneda que tant de furor va provocar als psicodèlics anys 60.

I malgrat aquestes limitacions, “Grand Canyon” no deixa de ser un notable text , potenciat tant per  les bones interpretacions,  com per l’intel·ligent  direcció. I és que Arquillué sap mesurar amb exactitud el temps del qual precisa cada escena del muntatge. I sap també com  treure-li el  màxim profit a un espai escènic dissenyat per Max Glaenzel que es mou amb molta eficàcia entre l’hiperrealisme ,i l’imaginari d’un territori tan mític, que te’l pots trobar fins i tot a un revolt del camí viatjant per la Catalunya profunda.

I malgrat aquestes limitacions, “Grand Canyon” no deixa de ser un notable text , potenciat tant per  les bones interpretacions,  com per l’intel·ligent  direcció. I és que Arquillué sap mesurar amb exactitud el temps del qual precisa cada escena del muntatge.

CRÍTIQUES RELACIONADES / Grand Canyon

TÍTOL CRÍTiCA: De derrotats a visionaris

PER: Ana Prieto Nadal
Ana Prietofotoacademia1 445x444

Per abraçar

Per divertir

VALORACiÓ

7

LLEGiR MÉS

TÍTOL CRÍTiCA: A tots els Pobres Toms. Excel·lent drama

PER: Jordi Bordes
Jb Defi

Per abraçar

Per divertir

VALORACiÓ

9

LLEGiR MÉS

TÍTOL CRÍTiCA: VIATGE AL·LUCINOGEN A GRAND CANYON

PER: Andreu Sotorra
Andreusotorra

Per abraçar

Per divertir

Per estremir

VALORACiÓ

8

LLEGiR MÉS

NEWSLETTER


SUBSCRIU-TE
recomana
E-mail: [email protected]

Amb el suport de

  • x
  • instagram
  • facebook
  • youtube
  • spotify
  • tiktok
  • tiktok

Avís legal Cookies Privacitat