Els primers set minuts d’un primer pla ja descriu perfectament com serà el viatge d’Història de l’amor; de fet com una història d’amor qualsevol infestada d’endorfines al principi, i amb un dolor profund quasi paralitzant al final. En realitat, és només un capítol d’un llibre que desconeix la durada de cada relació, i també el nombre d’episodis. Cadascú identifica la vida amb el seu temps vital, però és evident que aquesta realitat depassa per totes bandes la mirada individualista. Anna Pérez Moya és l’actriu que confessarà sentir-se amb necessitat d’estimar i de ser corresposta. D’entre bosses de deixalles (les engrunes d’un són els tresors dels altres) manté el seu viatge d’El Dorado. L’amor etern és tan inaccessible com la ciutat feta d’or dins de la selva amazònica. Azkona&Toloza també van abordar el contrast de la humanitat i la Natura a Teatro Amazonas que podria funcionar com a díptic d’aquest treball.

Els Serrano, liderat per Pau Palacios i Àlex Serrano tenen l’encert de titular l’espectacle sense posar-hi un article. Si haguessin posat, a “Història”, un article definit (el, la els, les) semblaria pretensiós, com si fos un tractat enciclopèdic sobre l’amor a escena. Si l’haguessin posat indefinit (un, una) s’hauria de limitar a un episodi concret, que no permetria gaires analogies. Ara, no els costa construir situacions antagòniques (de l’amor lliure, a l’amor més fix) i confluir en un globus màgic de desig d’amor correspost, amb un altre (tan divers com la peripècia disposi): De fons de pantalla, els petons es van encadenant entre persones, gèneres, i simis, fins i tot (recorrent a la filmografia clàssica). Les formes d’estimar i de ser de les parelles (si més no, socialment) van modificant-se, molt més ràpidament que l’evolució de la humanitat.

La companyia va guanyar un tracte internacional arran d’experimentar amb el seu cinema live, des dels elements més rudimentaris (Katastrophe) al pacte amb la intel·ligència artificial (Una illa). Però si la seva forma ha tingut èxit ha estat, sobretot, per la seva capacitat de trobar lligams dramatúrgics des de l’observació (Birdie), des de la investigació (A House in Asia) i, sovint, des de la sorpresa final (Brickman Brando Bubble Boom, The mountain). La dramatúrgia sovint jugava en un bitllar a tres bandes, en què la trama avançava a partir d’un tema, un fet real (que li donés caire de documental) i retalls d’una pel·lícula que aportés el toc de fuga màgic.

En els darrers espectacles, han anat descartant aquest model. Els honora tenir la necessitat d’explicar-se en una altra clau. Efectivament a Història de l’amor no han volgut un final rodó que ho tanqui, i el comiat es va accedint també per fases. Segurament, és el més honest veient els casos d’amors amb data de caducitat (emocional o vital). No és tan implacable com la jugada de tiralínies del Barça de Pep Guardiola, però s’hi entreveu l’honestedat d’aprendre a pujar la pilota amb provatures diferents d’un Girona voluntariós. I sí, arriben a porteria i assoleixen la catarsi del gol, compartint els dubtes dramàtics amb l’audiència, amb menys pirotècnia, però amb més humanitat, per tancar un conte tràgic que dóna sentit a l’escampall de deixalles de l’escena.