Inferus, de la coreògrafa Gisela Riba, s’endinsa a un espai no humà, allà on els esperits malden en el foc etern, en l’infern que Dant hi accedeix després de perdre’s pel bosc (És el primer llibre de La Divina Comèdia) que també indagaria Romeo Castellucci el 2009. Quatre ballarines apareixen sota d’un paisatge tenebrós. Efectivament, les torsions d’aquests éssers estranys i la seva manera de desplaçar-se les distancien de la humanitat. Podrien ser microorganismes (com el Plàncton de les Big Bouncers) que es desplacen per intuïció sense cap perspectiva de sobreviure, ni de propagar-se, ni de dominar el planeta. Probablement, la casualitat i un cert darwinisme (fruit de la casualitat i de la providència) farà que els quatre cossos vagin orquestrant els seus desplaçaments, i vagin acoblant-se de manera insòlita, com ancestres del que El Bosch pintaria a El jardí de les delícies. El col·lectiu VVAA va voler imaginar-se un futur distòpic on una nova arca de Noè maldaria per sobreviure i en el seu exili a cap lloc emergirien nous éssers postapocalíptics (ARCAS2020) que també coincidirien en aquest bestiari de Riba. El quadre de clarsobscrus aconsegueix una estètica excel·lent, de torsions i contactes amb una músia intregant.

El moviment marca una evolució de cada intèrpret fins a trobar una forma primitiva però ja aparentment preparada per a sobreviure i defensar-se. Els filtres vermells dels focus  de l’avern esquitxa els laterals de l’escenari, però no venç el verd natura salvatge dels focus que tornen a enfilar el cim que torna a caure sobre de les bèsties. El públic veu com si fos la imatge d’un dron que s’ha submergit a l’interior de la Terra i que només torna a emergir després de documentar l’evolució d’aquells éssers que, només al final, clamen amb les boques obertes i uns ulls quasi en blanc un dolor que els pot infligir aquell infern. És el moment en què pot recordar les figures angunioses de Rodin. Des de l’escorça terrestre, però, queda la incertesa que aquelles bèsties com els insectes del cicle actual, trobin el camí per aplacar la humanitat i recloure el planeta a un nou paradigma. Com explicaven els d’agrupació Sr Serrano a Katastrophe, la fi de la humanitat serà l’infern per als homínids, però obrirà un nou temps en què canviarà les claus de domini en un nou entorn natural salvatge.