Los brutos té un cert regust de Los guapos  de David Trueba que (com Roberto Martín Maiztegui debuta en el teatre,venint del cine). I sí, ressona també al Sé de un lugar d’Iván Morales. Uns tendals verds als terrats com els de Massa diva per a un moviment assemblari de Juana Dolores serveixen per a un pròleg d’una història d’extraradi de Madrid. Que ben bé casaria amb el teatre dels gitanos i el port de Juli Vallmitjana, o de les barraques i les màfies de Francisco Casavella a El día del Watusi.

El muntatge es narra cronològicament com un guió de cinema, que tregui el protagonista del món de films comercials i l’exalci als festivals i als premis. Nito persegueix la fama de Roald Dahl a Gegant (en què aspira a què li concedeixin el títol de sir): un engany, un emmirallament com els nou-rics en voler ostentar títols nobiliaris com a La corona d’espines.

La gràcia de Los brutos és que sap muntar amb gran eficàcia i uns canvis actorals radicals els fragments de vida que una biografia de la Viquipèdia descartaria per massa íntim i poc revelador. El guió donar tombs a uns actors que saben transformar-se, sense ni canvis de vestuaris ni attrezzo: el treball actoral (Javier Ballesteros, Ángela Boix, Francesco Carril, Olivia Delcán, Emilio Tomé) és el que dóna versemblança a un quadre absolutament delirant. Són rastres que delimiten una vida d’un paio amb sort, que segueix fil per randa el destí de la vida. Té una estranya intuïció per a les històries que atrapen l’espectador, l’amic, el tiet. La seva infància és com la de Juan Marsé, carregada d’aventis (Adiós a la infancia), de cartes astrals que semblen dur-lo a la catarsi, però que sempre està al cistell de l’abisme social, de ser considerat un més de la pila.S’ocupen descampats de traïcions com els de Qui estigui lliure.

Nito forja la seva tènue identitat a partir dels retrats que li fan els altres. S’hi adapta, sura tot i els petits desenganys de la vida. És una vida petita d’antiheroi de film de dissabte a la tarda fàcil d’empatitzar-hi. La seva torre d’edificis per on s’amuntega el barri (com el del Carmel, per exemple) es reconeix com el pont de Brooklyn de Nova York. És una obra de teatre banyada de cinema que funciona amb restes i que connecta gràcies al misteri del teatre de l’actuació presencial. El que no aguanta una productora de cinema, sempre pot tenir batec a l’escena si es cuina amb ànima, com aquest muntatge que recús vides de secundaris, maltractats per l’escepticisme en un mateix, en un cau de droga, presó, descampats desballestats i espatlat ascensor social.