Va triomfar fa uns anys arreu on va anar.

Me la vaig perdre en el seu moment, i al Teatre Condal de Barcelona he vist una de les produccions més originals, poètiques i de projecció internacional que ha parit el teatre català (bé, teatre entès com a art total, de música, interpretació, gest i coreografia).

Operetta ens ofereix un variat repertori d’algunes dels cims indiscutibles de la òpera. En aquest cas, però, no es limita a fer un repertori, sinó que crea històries on aquestes peces queden integrades, plenes d’humor i de màgia. Començant per la sortida dels 14 intèrprets d’un piano, fins al final-resum-trailer de les obres cantades i un ‘tornem a casa’, fins que el públic s’aixeca per a ovacionar la companyia, i de pas, el seu creador i director, Jordi Purtí. I es pot fer amb una escenografia absolutament simple, de diverses planxes que conformen les cametes (i d’altres variants) de l’escenari, que es mobla amb diversos ‘racs’ destinats a transporta instruments i aparells propis d’un grup de música.

També cal ressaltar la puresa i claredat del so: un espectador situat dalt de tot -en puc donar fe- de la platea, ho sentirà perfectament. I sobretot parlo de les veus. I l’enginy en imaginar les situacions, en com es construeixen, sense pràcticament res, només el cos dels intèrprets, complexes històries com ara filmacions de programes de televisió, esports (agafant només els gestos mínims per a definir-ne cadascun), una paròdia del ballet del llac dels cignes, una breu versió del gegant del pi, i un llarg etcètera.

Sempre que aquesta obra aparegui en alguna programació, sigui del Grec, d’un teatre, d’un festival, aprofiteu i aneu a veure-la!