La Sala Badabadoc, en col·laboració amb la sala Timbre 4, de Buenos Aires, estrena “Se baila” de Lali Álvarez.

L’escena catalana és una gran aliada de l’argentina. Ja fa anys molts els autors, directors i actors travessen l’atlàntic per compartir, col·laborar i mostrar ambdues dramatúrgies. (Nelson Valente, Javier Daulte, Claudio Tolcahir, etc.)

La badabadoc és un petit teatre a la vila de gràcia, gestionat per magnífiques persones d’una banda i l’altra.

Lali Alvarez em té habitualment enamorada amb les seves propostes. Sempre arriscades, sempre compromeses amb alguna o moltes causes. Sempre tenint cura dels actors i el públic. (no us perdeu “Ragazzo”, amb Oriol Pla, al setembre del 25 al Teatre Eòlia)

A “Se baila” les dramaturgues Lali Álvarez, Melisa Hermida i Tamara Kiper s’han unit per parlar de l’art, de la creació, de la documentació periodística o cinematogràfica, de la convivència professional entre dues dones de diferents generacions. La jove amb somnis, il·lusions i empenta, la gran gat vell escaldat, desconfiada, i experta. La natura les empara en cada una de les seves aspiracions. Una natura imponent, que imposa respecte, i sorprèn.

Una magnífica interpretació de les actrius. Increïble la jova Júlia Morella, amb una frescor i naturalitat perfectes, i Tamara Kiper, temperada, continguda per fora, però fortíssima per dins.

La Badabadoc ofereix aquest teatre que és més que de proximitat, és a tocar. A tocar de les emocions, de la suor, i en aquesta obra de la por, les incerteses, les ràbies i les mirades.

L’obra ens ajuda a qüestionar-nos si els artistes manipulen o tergiversen les històries, i si ho fan també els documentalistes quan posen el focus allà on volen posar-lo. El que expliquem és la realitat, o és la nostra percepció de la realitat? També s’ho qüestionen les autores. Això i els xocs generacionals d’una realitat diversa. La joventut pot ser una amenaça per a l’experiència? És el com i el que vivim allò que existeix realment? Necessitem els professionals de la comunicació marcar la diferència perquè se’ns tingui en compte? I qui ho valora?

El bosc és una metàfora del que les noves generacions poden trobar en les sèniors? Els arbres ho donen tot: oxigen, aigua, ombra, fem això amb els que venen darrere nostre? Els oferim suport, ajuda, eines? Al final, tots hem de ballar junts, amb tot el que la vida ens ofereix. O ballem o morim.