Gisela Guitart (sigui autoficció, o no) ha disposat una comèdia romàntica en què es viu les diferents etapes d’una separació després d’un enamorament absolut.  Dues noies (interpretades per Júlia Calzada i la mareixa Guitart) , des de la seva diferència (com els protagonistes d’Asmodai, tot i que en una escena gens terrorífica) troben la seva relació perfecta fins que s’adonen que, potser tanta dependència l’una de l’altra, acaba esborrant l’espai individual de cadascú: En la perfecció d’una mateixa es busca la perfecció de l’altra; i en la intuïció intermitent de l’una, es comprova com la relació ha tocat sostre. L’acció és tendra, amable, fins i tot divertida en els moments més dramàtics (perquè la direcció de Roc Esquius l’eleva al melodramatisme de fulletó). Tot s’adreça a públic i es veu cronològicament: el públic en tot moment pot intuir cap a on deriva l’espectacle i (depenent del grau de desig de final feliç) opta per a la reconciliació d’una, o l’amable amistat posterior de l’altra.

L’obra (si hem de creure els a parts de les intèrprets) topa amb la correcció de la sala (que no els hi aprova dipòsit de pena, perquè no és gens optimista i no convocarà públic) o colar frases fetes en castellà que defineixi la seva relació (perquè Esquius “és molt catalanet”) i conclouen amb una cita anglesa, pactada. En la seva frase dels “odio” reapareix lúcidament les raons per les quals la parella està en crisi, però li donen un aire constructiu al contrari dels personatges d’Scroll o la meravellosa manera d’anar-se’n a la merda. Són picades d’ullet metateatral infal·libles, com els vehicles que funcionen en tracció elèctrica i el mateix funcionament de les rodes ja carrega la bateria per als pròxims quilòmetres.

És una comèdia sense massa pretensions, un dol que fereix molt puntualment i que es reconcilia amb un final sempre disposat a noves oportunitats, que no revelarem per mantenir la tensió de la trama. Els gats, la convivència, el gust per les metàfores per definir moments emocionals claus, les rèpliques del personatge de la Júlia dient que les rèpliques les ha escrit la seva antagònica…, són recursos que funcionen en una interpretació clara, sense filtres, fresca. Per això, la peça, sense que pretengui tenir una tesi que desperti consciències (és interessant fer un examen de consciència sobre què es demana a la parella en el dia a dia, això sí) passa despreocupadament i empàticament. Funciona per l’entusiasme de les actrius, i per la bona solució escènica amb l’àlbum de fotos en continua revisió, penjat en una mena de pirulí de cartells publicitaris (il·lustra la necessitat de tothom a ensenyar com s’és feliç per defensar-se del món quotidià, de les expectatives familiars i dels somnis personals). L’amor, a vegades, és com un gat amb un caràcter molt propi.