Què tenen a veure una dona que muda de pell i un home que es folla una cadira?

Tot és possible en la programació dels trenta anys de La Caldera

Fer anys sempre és un moment especial, ens agradi més o menys celebrar-ho. Però fer-ne trenta és dels que segurament fan més la diferència: l’entorn ja no et veurà igual i voldrà dir que has sobreviscut al nihilisme i la joventut (tot i que ara sembla que això passa als quaranta…). En qualsevol cas, passar de la vintena a la trentena és un canvi substancial, i per molt que el número no importi, sí que ens fa adonar de moltes coses. És un moment de mirar enrere, de nostàlgia, de saber que segurament ja ha passat el moment de més efervescència ingènua i genuïna de quan tot era possible. Però també és un moment d’arromangar-se per entomar el que hagi de venir, i el repte és mantenir la il·lusió; per això s’ha de celebrar i, per això La Caldera Centre de Creació de Dansa enguany està celebrant el seu 30è aniversari fent festa grossa.

La Caldera no té data de caducitat (i per molts anys!), però haver nascut als 90 (fills de la generació babyboom) i fer-se gran als anys vint del segle XXI és una circumstància molt concreta que travessa la vida de qualsevol persona i projecte. Tres dècades que donen per molt: un canvi de segle i el progressiu declivi de la societat en termes socioeconòmics, psicològics i humans, del qual l’art no n’és una excepció; d’alguna cosa més o menys espontània que jo ja no vaig viure, a la lògica de convocatòries infinites que algun dia farà un pet com un aglà. Però La Caldera, amb Javier Cuevas al capdavant des de fa amb prou feines un any i mig, ha decidit posar bona cara al mal temps i donar-li la volta a la crisi dels trenta per reafirmar-se en el seu present, passat i futur a través de la tríada “Honrar, Celebrar, Invocar”.

Dissabte passat va tenir lloc el tercer i últim dels tres “Complots”: tres actuacions sorgides de la mirada de tres artistes de l’escena actual cap a treballs concrets de tres artistes sòcies fundadores de La Caldera. Durant aquest mes de maig s’han pogut veure les revisions de la peça Capricho (1994)de Senza Tempo (Inés Boza i Carles Mallol) per part de Guillem Jiménez, de la peça END (Esto No Danza) (1998)de Sol Picó per part d’Amaranta Velarde, i del solo The Lisard’s Skin (2006)de Roser López Espinosa per part de Søren Evinson en col·laboració amb Irene G. Ontiveros.

La idea d’aquesta invitació a revisitar o reactivar treballs anteriors és justament l’acte d’honrar i fer-ho a través del cos i el moviment, creant un pont gairebé intergalàctic entre passat, present i futur, entre generacions diferents, però sobretot entre llenguatges i maneres radicalment diferents d’entendre el cos i el moviment en escena, fins i tot un pont dins de la mateixa comunitat de les arts vives, sovint tan disgregada. Dins d’aquesta curadoria creativa que Javier Cuevas reivindica –i encarna– en la seva direcció de La Caldera, aquesta proposta de creacions i mirades creuades n’és un gran exemple, donant lloc a peces úniques (potser irrepetibles) que no haurien existit sense aquesta invitació. Actuacions que, malgrat el seu caràcter efímer, donen compte de la vitalitat d’un centre de creació com La Caldera, on l’entrecreuament de l’art, la història i la comunitat en l’àmbit de les arts vives ens pot fer obrir la mirada més enllà del propi melic (i més enllà de llista infinita de convocatòries pendents per fer). Celebro que aquesta triada d’actuacions hagi sorgit d’una invitació directa a cegues, però des del coneixement del sector i l’aposta creativa per l’inesperat i impredictible.

Estic segura que l’actuació de Søren Evinson i Irene G. Ontiveros, titulada El amor de mi vida, no va deixar indiferent cap dels assistents, que segur havíem estat incapaços d’imaginar què podia passar entre un solo de dansa contemporània del 2006 interpretat i creat per una ballarina i coreògrafa de cap a peus com és Roser López Espinosa, de tarannà artístic més aviat metafòric, i un duet de performance del 2025 interpretat i creat per dos performers fins a la medul·la com Evinson i Ontiveros, interessats molt més per la forma del que es mostra que no pas pel que es mostra en si.

The Lisard’s Skin tractava la sensualitat a través de la figura de la femme fatal i la identitat a través de la imatge d’una serp que muda de pell, on la mirada tenia un paper important com a focus de la relació amb l’espectador. Va ser del tot interessant veure com aquests tòpics es reconvertien i transformaven per complet; o més aviat, com es dislocaven –i no només pel canvi de lloc, sinó també pel canvi justament en el lloc de la mirada–, tant a nivell poètic, com polític i escènic. Evinson és expert a fer desaparèixer la comoditat de seure en una butaca o una cadira, i si l’espectador pensava que anar al teatre és (burgesament) relaxant i plaent, sortirà ben escarmentat. D’aquesta manera, els conceptes de la revisió performàtica es van convertir en l’estetització de la sexualitat, l’alienació del desig, la reïficació de la subjectivitat i la provocació en la mirada de l’observador; també en un joc de mirades inexistent entre els performers, cosa que, més que un duet, convertia l’actuació en dos solos simultanis.

Es podrien dir moltes coses de El amor de mi vida, però segurament cap d’elles faria justícia a la constel·lació d’idees i intencions que sobrevolaven la creació, ni als fils invisibles però del tot palpables que posaven en relació i diàleg les dues peces, malgrat parlar idiomes totalment diferents. De fet, a la xerrada de després de l’actuació, els artistes van deixar ben palès que les arts vives no sempre demanen una explicació, i que la timidesa en la paraula es pot convertir en poder infinit en l’escena. Però també que donar pistes de les motivacions de l’artista i conceptualitzar allò conceptualitzable de la creació, pot aportar a la reflexió i la comprensió de l’espectador més enllà de les impressions. El col·loqui entre Javier Cuevas, Roser López Espinosa, Àngels Margarit, Marta Reig Torres, Irene G. Ontiveros i Søren Evinson va ser l’última capa del diàleg entre generacions, llenguatges, bagatges, experiències, etc., digne de testimoniar com a mostra que el diàleg no només és possible, sinó cada cop més necessari. Sobretot en els propers trenta anys de les arts vives.

Per molts anys, La Caldera!

La programació dels 30 anys de La Caldera continua. Podeu consultar-la en aquest enllaç.

ARTICLE PUBLICAT A NÚVOL.