Lo cant de les ànimes mudes, títol del musical que es pot veure al Teatre Gaudí fins al 22 de juny, és l’amalgama de dos textos de Víctor Català: Lo cant dels mesos (1901), primer llibre publicat de l’autora, i “Ànimes mudes”, conte del recull Ombrívoles (1904). El primer text és un poemari dedicat als mesos de l’any i a l’evolució del temps, mentre que el segon és la història d’uns “Capulets i Montescs de barretina i calces de vellut”: l’hereu i la pubilla de dues famílies enfrontades que s’estimen però no arriben a parlar-se mai. D’aquí el títol del conte, “Ànimes mudes”.

L’espectacle, de natura musical, ofereix composicions d’Ismael Dueñas, que també es posa al capdavant de la direcció musical i toca el piano en directe. Les cançons provenen del disc que Dueñas, en tàndem amb Abril Sanglas, dedica al poemari de Català que, segons Enric Casasses, té “una música molt animada i juganera” i “fa dansar”. No en va el títol al·ludeix a la natura musical dels poemes, que van molt més enllà dels moments de l’any i parlen de l’amor, dels conflictes de classe, de la relació amb déu i de la capacitat d’escoltar la poesia de la natura: “Tot canta o brunz en lo món/ sa cançó misteriosa;/ tot és un concert immens/ per qui no té ànima sorda”.  Ja ho diu Casasses: “Víctor Català sap fer el poema que s’assembla als típics poemes que ja s’han fet mil vegades però que si te’l mires bé és profundament atípic”.

El muntatge, que dirigeix Víctor Álvaro, entremescla les composicions de Lo cant dels mesos amb una narració que narra una història des de la joventut fins a la mort dels seus protagonistes. Un principi simple però efectiu: l’evolució dels mesos de l’any avança en paral·lel a l’inici prometedor de la història i al final trist. Fins i tot sorgeixen correspondències entre els textos, com quan el cant d’octubre, que celebra tot allò que a la natura va “de dos en dos”, com “la muller i l’espòs”, ofereix un trist i irònic contrapunt a la història dels enamorats protagonistes. I així s’amplifiquen els sentits d’un text d’a penes set pàgines, mentre que es musiquen uns poemes que, de tota evidència, demanen ser musicats. En aquest sentit, la intervenció respecte al text de Català em sembla molt més encertada que la de La infanticida de Marc Rosich, Clara Peya i Marc Angelet, que provava de generar una emoció a base de música i vídeos que, al parer d’una servidora, casaven poc amb el text de l’autora escalenca.

Els intèrprets surten a l’escenari vestits de blanc i beix i amb roba contemporània: un toc que apel·la a la memòria de la filiació més popular de Romeu i Julieta, la del musical West Side Story, i per tant a l’espectacularitat del ball i la tensió d’un amor viscut a mitges. Aviat, però, ens adonem que la sensibilitat de Català va per altres vies, i així ens ho indica el vestuari que passa apel·lar, dins de la mateixa gamma de colors, la vestimenta d’una Catalunya agrària i pre-holliwodienca. L’actuació dels intèrprets, musicalment molt correcta, transita entre el text del conte que es diu de cara al públic o s’atribueix als personatges, i les cançons que s’enllacen amb coreografies discretes i regalen moments inspirats com el delicat “zim zam” del mes de setembre.

Per això no caldria fer plorar tant la pubilla protagonista, que al text només deixa anar “un gran sanglot” i és la viva imatge de la dona de camp soferta i abnegada: perquè s’allunya de la sobrietat del text de Català, perquè resulta excessiu en escena i perquè cau en el tòpic de la dona que ploriqueja i no sap fer res més.  Altrament, el muntatge funciona molt bé i té la virtut de fer arribar amb una claredat general el text de Català i realçar la bellesa del català de l’autora, que és realment magnífic. Ara que Dagoll Dagom s’ha jubilat, la continuïtat del musical autòcton, que recreï un llegat cultural genuïnament nostrat, ha quedat en l’aire: amb una producció força més minvada (i tarragonina, per cert), però també amb una vocació comercial ben entesa, Lo cant de les ànimes mudes ofereix una resposta ben convincent.