Entrada la matinada, poques hores després de l’estrena d’aquesta versió multidisciplinària que s’emmiralla en l’òpera «Dido i Enees» de Henry Purcell, les alertes al mòbil confirmen que el govern ultradretà d’Israel ha complert la rumorologia de les últimes hores i ha bombardejat l’Iran, ha abatut el cap de la Guàrdia Revolucionària i el cap de l’Estat Major i un parell de científics nuclears.

No gaire més tard, l’Iran ha respost amb un centenar de drons sobre Israel. És l’inici d’una nova guerra d’abast global que pretén desestabilitzar encara més la regió de l’Orient amb conseqüències imprevisibles pel rerefons nuclear en qüestió del qual no n’està al marge, ni que es faci el longuis, el temerari Donald Trump.

La nova ofensiva bèl·lica d’Israel, al costat de l’encara poc anomenat genocidi de Gaza i la invasió d’Ucraïna per part de Rússia —tots tres conflictes a tocar d’Europa— té un fil de connexió amb les antigues tres guerres púniques que van tenir lloc entre el 264aC i el 164aC i també enllaça amb el militar cartaginès Hanníbal Barca, que va respondre a l’expansió romana del seu temps amb una gesta, considerada pels militaristes històricament heroica, i que li va costar en la seva travessa pels Pirineus i els Alps —homes, cavalls i elefants a tot risc— fins a les terres romanes per defensar Cartago de l’ofensiva de Roma, les dues potències mediterrànies d’aleshores, no només un ull de la cara —literalment i físicament— sinó, al llarg de la seva vida militar, el final tràgic del suïcidi amb verí, abans que acabés capturat pels romans.

La companyia del KVS de Brussel·les, dirigida per Michael De Cock i, aquesta vegada, Junior Mthombeni, refon l’òpera de Henry Purcell del segle XVII amb música electrònica, música ètnica, el moviment coreogràfic, la plàstica en directe i les projeccions, les plàstiques, les documentals i les del directe de l’espectacle.

La rebuda de la companyia és clarament i sonorament de recinte de pur Sónar —festival precisament en plena eufòria el mateix cap de setmana a Barcelona. Els espectadors que entren a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya —a qui se’ls dóna una màscara blanca de cartró que, de fet, almenys en la funció d’estrena, no es van donar instruccions des de l’escenari perquè tothom se la posés— es troben amb alguns dels intèrprets que, micro en mà, pugen i baixen les escales de la platea i es barregen entre ells amb èxtasi de plena contorsió.

La música electrònica domina el preàmbul de la trama per donar pas a la paraula, un text molt mesurat, complementari —en flamenc, francès, àrab, entre algunes altres llengües—, una paraula, però, que revisita amb algunes àries l’òpera original de Henry Purcell —una peça operística breu que en l’original no passa d’una hora— i que reflecteix, amb les diferents disciplines escèniques, la metàfora sobre l’absurditat i la inutilitat de totes les guerres.

Amb un repartiment d’una vintena d’intèrprets, alguns d’ells alternen el cant operístic amb el moviment coreogràfic, l’espectacle de noranta minuts es reserva una sorpresa final amb l’aparició d’una quinzena més de cantaires, tots ells membres del Cor de Cambra de l’ESMUC —l’Escola Superior de Música de Catalunya, veïna davant per davant del Teatre Nacional de Catalunya— que reblen amb el seu cant d’alt nivell la sensibilitat que aporta la música coral.

Durant tota la representació, l’artista visual Elke Gijsemans crea una estora de pintura a terra, exclusivament amb brotxa negra, amb rostres desencaixats per la violència, sota un aparent bosc escenogràfic fet de bosses de via intrevenosa hospitalària que, gota a gota, van deixant el seu rastre de sang.

Moments d’esborronament amb les intervencions solistes del músic Ibrahima Cissoko, un griot afro-rock que, amb un banjo ukelele tradicional, esborra la frontera que va traspassar Hanníbal Barca amb la seva expedició pirinenca i alpina contra Roma. El militar cartaginès, per cert, l’interpreta l’actor català de Vic i d’origen marroquí, Moha Amazian (Vic, 1995), que alterna moments en llengua catalana i d’altres en amazic, un actor que trobem cada vegada més en teatre, televisió i cinema i que no amaga la seva segona professió en el camp de la recerca, a partir de la seva llicenciatura en química. Moha Amazian té, en aquest espectacle, estrenat prèviament a Brussel·les, el paper central sobre el qual es mouen totes les altres interpretacions.

«Hannibal» és d’aquells espectacles que entren, sobretot, pels ulls i en aquest cas també per l’oïda musical, i que enlluerna els espectadors a manera que li van exposant la seva mirada sobre els conflictes bèl·lics. Un espectacle que excel·leix en les àries recuperades de l’òpera de Purcell i que s’enriqueix amb el vestuari i la il·luminació amb algunes escenes impactants com la de la processó del cos de la mort, una mena de cara B de la processó de Verges que obria també l’anterior espectacle a la mateixa Sala Gran, «La tercera fuga», de Victoria Szpunberg, en una clara simbiosi de missatge subliminal que ha recorregut l’espina dorsal de tota la temporada del Teatre Nacional de Catalunya.