La fragilitat dels ocells és similar a la de la llengua. La parla pròpia, amb els mots cuinats a base de generacions de converses i accents, té la màgia de poder volar amb unes ales fetes a mida. Ara, que tot ha d’estar planificat i mesurat per agafar un vol comercial (sobretot, si és de baix cost) sembla inviable que ningú pugui escapar-se amb un prototip tipus Leonardo da Vinci. També, amb la llengua. Ara que les llengües dominants augmenten el seu abast per les tecnologies que tot ho aplanen i uniformitzen, és més complicat fer-se entendre i sentir. Oriol Morales i Pujolar sempre n’ha tret petroli de la paraula, amb una narració senzilla i una posada en escena suggerent, a base de maquetes (Bruels) i quadres que conformen un petit univers fragmentat (Granotes). Ara, repeteix aquesta forma planera i singular amb la relació de la parla de Terres de l’Ebre, entre mare i fill.

Una trucada de la tieta, anunciant que la seva mare “ja està” desencadena un seguit de retrets per haver-lo estat arraconant, tant la mare com l’ús propi de la llengua orgullós. Ben bé com el Litoral de Wajdi Mouawad o similar al Tot el que passarà a partir d’ara, de Joan Yago. L’adolescència sempre castiga a quimés s’estima (cal forjar-se una identitat apartant-se dels pares i això implica voler desaprendre per poder-se equivocar un mateix). Però, com en tota maduresa, hi torna a haver una voluntat de recuperar el que és perdut de la infància i valorar les hores mortes i les discussions perdudes amb els progenitors. És llavors quan es veu que, en el trànsit vital, s’ha deixat que les corrents marines arrosseguin una part del delta, Mediterrani enllà, aplacant-lo: La Ràpita cau més a prop del turisme de Salou i costa trobar-hi raons per a estar-ne orgullós.

Joan Marmaneu s’explica en primera persona, des de la vulnerabilitat d’una veu que se sap traïdora, de la mare i de la llengua, de la llengua mare. Però és que el seu “lloc” a aprendre a ser un mateix és l’Eixample, metre que la seva mare va ser al poble, a La Ràpita. I si ella reivindicava la parla, ell se n’avergonyia. I la seva voluntat d’oblidar va anar matant la relació amb la mare i, en certa manera, la mare mateixa. Darrere la mare, hi ha la responsabilitat a mantenir allò per què lluitava i que, ara, es veu singular i propi. El següent a defensar la llengua és el fill, el següent a morir en la cadena de les generacions passa a ser el nen que va aprendre a l’Eixample i que ha de reivindicar els costums de La Ràpita.

La posada en escena té un cert aire de ritual, d’anar persuadint l’espectador amb petites dosis escenogràfiques, de Mercè Lucchetti: Si arrenca dalt de la tarima, després baixa al prosceni, per tot seguit, descórrer la cortina i ensenyar un set amb senzills jocs de càmera i de so per donar major capa a la narració. Potser el problema és que cada element suposa un efecte bonic però puntual, que no li dona la potència necessària per desvetllar d’un parlar pla, rítmicament lent, com d’onades llargues de les platges inacabables a la Costa Daurada. Els cops de llum, que enceguen a intèrpret i públic, no fan prou per trencar l’onada, com ho fan els camins de la Costa Brava amb les onades.

Sens dubte, Com es moren els ocells transita per un lloc dolorós, de pèrdua, però que remata amb la llum del qui vol redimir-se, reconciliar-se, amb el seu jo i el de la mare. Per això, l’arrencada amb una cançó de camp de les terres de l’Ebre (primer a cappella, després amb una base electrònica), demostra que els camins es poden refer, que res és irreconciliable. Que el record de la mare també pot sobreviure en el mar que banyen les Golondrinas del port Vell de Barcelona. Que el ridícul (catxos), és deixar perdre els orígens. I res més.