Anava amb moltes ganes al Teatre Akadèmia, que aquesta temporada ens ha regalat tan bons muntatges com Pura passió, d’Annie Ernaux i Lucia del Greco, o La veritat sobre la llum, d’Anna Maria Ricart Codina i Audur Ava Ólafsdóttir i direcció de Ferran Utzet. Tenia curiositat per conèixer l’obra teatral de Kae Tempest, poeta, artista del spoken word i dramaturg reconegudíssim —Paradise es va estrenar ni més ni menys que al National Theatre de Londres—, però tant el text com la direcció de Moreno Bernardi ofereixen menys satisfaccions de les que m’esperava.

Bernardi, un habitual de la casa, fa una proposta fortament coreogràfica i musical que evidencia el seu saber fer dansístic i musical: l’obra comença i es clou amb música, i part del text s’escandeix entre ritmes vocals i, fins i tot, en una recitació paral·lela del text original anglès i de la traducció catalana de Sadurní Vergés. En aquests passatges, la proposta brilla per l’encavalcament dels ritmes, minuciosament entreteixits en una successió molt ben pautada, i la bellesa de les veus, ben afinades i projectades, cosa que no sempre passa.

Després dels passatges escandits i cantats, Bernardi té menys èxit en la direcció de les escenes parlades, que constitueixen, al capdavall, el gruix de la peça. La majoria acaben caient en un llarguíssim intercanvi central dominat per una cridòria sense matisos i gairebé sense descans. El text de Tempest tampoc no hi ajuda: malgrat alguns contrapunts contemporanis simpàtics, el vaivé entre els personatges arribats a l’illa i Filoctetes es fa llarg i no aconsegueix atrapar l’audiència. Roger Sahuquillo, en el paper de Filoctetes, proposa una interpretació estrafeta i exagerada, que no justifiquen les desgràcies del personatge, probablement per via de la direcció de Bernardi.

La resta del càsting també mereix comentari: si la versió del National Theatre havia proposat un elenc enterament femení, Bernardi opta per mantenir el gènere dels tres protagonistes homes —ben masculins, a més, perquè l’obra vehicula un cert comentari sobre la masculinitat— i dona a les cinc actrius restants el paper d’acompanyants, dones velles de l’illa que funcionen com a cor. Una altra decisió de càsting comentable: totes elles, interpretades per actrius madures al muntatge anglès, són aquí actrius joveníssimes. No dic que aquest tipus de canvis no s’hagin de fer al teatre, però la tria decep per la seva obvietat. Com a contrapunt, sobresurt l’actuació de la tel·lúrica Zúbel Arana, i també mereix una menció la solvent pronúncia anglesa de Sara Palomo.

Al final de l’obra, Tempest elimina el deus ex machina original —un Hèrcules deïficat que convenç Filoctetes perquè marxi amb Odisseu i Neoptòlem a la guerra de Troia— i acaba amb una coda que, almenys en la versió de Bernardi, no s’acaba d’entendre. També sorprenen, al llarg de la peça, expressions que segurament busquen tenir un alè líric i fins i tot èpic i en català  resulten d’una platitud gairebé infantil —“No té amics”, “Em fa pena deixar-te”. No comento la proliferació del “puto”, que trenca totalment amb to èpic de la peça, perquè ja ho fa molt bé Andreu Sotorra a aquesta crítica d’una dramaturga també anglesa, Alice Birch. Al final, com conclou Arifa Akbar a la ressenya de The Guardian, “it all feels too much, too big and too messy, with frustrating longueurs”. Ho reprodueixo —en anglès, com fa el muntatge de Bernardi— perquè jo no ho hauria escrit millor.