Joan Marmaneu té aquella habilitat de fer-te creure el que diu. Com a espectador la ficció es torna realitat.

Com moren els ocells és un text d’Oriol Morales i Pujolar. Un monòleg acompanyat d’elements transformadors i descriptius de la història.

Mercè Luchetti ha fet una escenografia increïble, detallista, modificable, transformable, màgica i sorprenent. Amb aquests elements escenogràfics, lumínics i videogràfics (Aleix Plana), amb l’espai sonor latent (Neus Ballvé), Joan Marmaneu batega, respira, es mou entre els seus pensaments i records.

El tema? La mort. D’un mateix i de qui estimes, si us plau per força.

Les distàncies emocionals i geogràfiques s’ajunten entre paraules, imatges i silencis.

Imagino l’expressió de morir fent al·lusió a un ocellet mort (quedar-se “ocellet”) i la tendresa de tenir-lo al palmell de la mà, de forma amorosa, com una mare amb un nadó.

Com es moren els ocells té una posada en escena poètica, molt poètica. Que situa les emocions als llocs, per què “tots tenim un lloc”.

I les paraules, el llenguatge, el català ben cuidat i estimat s’acosta a les Terres de l’Ebre. Per què cal no oblidar per no matar la identitat, els nostres predecessors, la nostra terra, per què oblidar-los és desaprendre d’estimar-los.

La mort fa mal, la visquis com la visquis, i costa de pensar-hi.

Si teniu ganes de llegir visualment i emotiva, una història trista, aquesta posada en escena és meravellosa. No us faci por, ni la mort, ni el cos. Veureu, escoltareu i sentireu un testament a un únic beneficiari: l’amor.

NOTA: L’espectacle ha guanyat la convocatòria Hermann Bonnín 2023 del Centre de les Arts Lliures.