Les matemàtiques demostren que tot i la seva implacable demostració (2+2=4) deixa marges per a la fantasia. La quadratura del cercle, doncs, és possible i Solfasirc ho ensenya en un espectacle que parteix del joc i la sorpresa. Un escenari amb un mar d’aros penjant convida a pensar en una disciplina de malabars com les de Nueveuno (Todo lo posible). Els àtoms, el forat negre que hi ha endins, convoca els acròbates que surten de diversos punts del teatre. I sí, es van repartint aros, però en comptes de llençar-los a l’aire, en fan estructures complexes. A través del joc del circ, la geometria s’adapta i pren noves dimensions.

Fa unes setmanes, a El professor Bromera es demostrava que es podia fer una bombolla quadrada. Ara, la suma dels aros posats en una forma concreta projecta un quadrat. O l’ús d’un material flexible transforma la circumferència en quadrat que es doblega i es trenca. Si a Tenet, l’Eunoia Kolektiva juga amb un rectangle (de fet, la forma d’un mòbil gegant) com si fos una roda Cyr, ara els de Solfasirc ho proven amb un quadrat.

La roda Cyr, per la seva simplicitat, permet desplegar-se en nous aparells. Ara que el circ contemporani no es limita a les formes estàndard: emergeixen les rodes dobles ovalades (Xpectro del Zen de Sur) o un joc de dues rodes Cyr anellades i fixades a través dels tensors. En la recerca hi ha un punt de Leonardo da Vinci, com els aparells de Johann Le Guillerm (Secret, Terces, Le pas grand chose), tot i que la seva naturalesa del metall fa pensar més en l’aparell Paquita del l’espectacle Plecs de Manolo Alcántara o l’aparell de funambulisme bàscula doble de Lanscape (s)#1.

L’ambició de Solfasirc fa que hi hagi un músic en directe que interpreta les partitures seguint les capacitats (limitades) dels nous aparells i un il·luminador que juga a encapsular en quadrats els intèrprets, com qui els canvia les condicions de permanència a l’escenari. La llum li dona un aire de diversió, però tindria un sentit geomètric si la llum es projectés zenitalment, com qui encapsula amb veritables murs de llum. Ara, els marges del darrere queden tallats pel cos que, aparentment, tanca.

L’espectacle es desplega a partir de les troballes i, per això, cal ensenyar la construcció de cada aparell i les seves possibles evolucions acrobàtiques. Fins al punt de construir una Roda Cyr doble en la qual poden intervenir-hi quatre acròbates per a dominar-la. És immensa i majestuosa, però li falta la vivacitat i potència de la roda Cyr original. Al final, en aquest surrealisme d’enginyeria s’acaba descobrint un aparell per remenar la llet amb cacao a partir d’una molla, quan el que acaba sent més útil és l’ús de la cullera de sempre. És cert que La quadrature du cercle no pretén ser una demostració empírica, sinó un joc en les digressions del pensament, com qui dibuixa un aparell volador fantàstic fent gargots en un paper. La màgia, de l’art en general i del circ en particular, està en pensa més enllà del que hi ha plasmat a l’escena.