Fa més de 20 anys que els Jashgawronsky brothers s’esplaien amb les seves versions musicals amb instruments de joguina. És una mena d’acadèmia en què els alumnes mai acaben de llicenciar-se perquè s’ho passen molt bé a l’aula. Com si no es volguessin fer grans. Aquesta és la gran diferència, possiblement, dels Luthiers argentins que, amb frac i un posat elegant  sempre evocant al Mestre Mastropiero projecten una imatge de sobrietat que contrasta amb el deliri dels seus instruments. Els Jashgawronsky, en canvi, vesteixen camises florejades. S’atreveixen a calçar-se faldilla de tul per als (teòrics) bisos per fer un darrer track de dansa clàssica. La peripècia està en la relació entre el mestre i director i els tres alumnes (cadascú amb la seva dèria i les seves ànsies de triomfar).

La veritat és que la selecció de The Beatles, bandes sonores i d’altres hits puntuals (Queen no hi podia faltar) sonen molt bé amb aquest quartet informal. El repte, a més, per sobre de tot, és connectar amb el públic i divertir-lo amb les sorpreses sonores que rescaten de dins d’un calaix. Buenafuente ja ha demostrat que el timbre d’un pollastre de joguina funciona com a nota intermitent. Aquests brothers, són capaços de teixir tota una partitura i de desplegar diferents caràcters (tots vinculats amb l’entusiasme per actuar davant d’un públic i agradar els altres).

El públic del Teartre Fortuny va riure, dissabte, tot revivint les músiques que avui tots entemen com les “de sempre”. Efectivament, el món mediàtic de la música ha fet fortuna i ha sabut eixamplar algunes cançons a escala planetària. Jashgawronsky brothers van actuar poques hores abans de l’Eurovisió.  El seu show alegre no hauria desentonat gaire entre els recursos per seduir l’audiència (molts cops, per sobre del valor musical de la cançó). Un divertit despropòsit.